Besos banyats de sal (Carta I)

Com començar? Com unir les paraules que jeuen intranquil·les en el meu pensament, però que són massa dèbils per prendre forma i pronunciar-les? Aquestes, un cop reposades en els meus llavis, són simples barbotejos incomprensibles.
L'estomac se'm contrau, els pulmons passen a ser diminutes bosses on l'aire no pot entrar i dels meus ulls sanglotant salten llàgrimes vivents.

Però necessito sentir-te a prop! Per això he decidit escriure't; però què dir-te? En el fons dels meus somnis desitjo abraçar-te en silenci, només sentit el frec de la teva pell en la meva, la teva pausada respiració i aquell fil de veu...
Vull sentir com em tornes a cridar, quan despertant-te d'un malson amb la respiració entretallada i ofegant un xisclet pronunciaves: Mare...
Però tot això tan sols són somnis, i en aquest bell món on no m'és permesa l'entrada restaràs per sempre més.

Ploro la teva absència amb besos de sal. La compassió s'amuntega pels racons, però de què em serveix si tu ja no hi ets?
L'amor és carn putrefacta a l'entrada del meu cor. Seré egoista, però no vull ser estimada per ningú més que no siguis tu. Vull reservar per tu tota la dolça llet resguardada en el meu interior, oblidant que amb el temps passarà a ser un ranci licor que m'emmetzinarà lentament.

Fill meu, t'estimo tan que encara ara em sembla sentir la teva rialla mentre jugues a atrapar el vent, cavalcant sobre el gronxador del jardí. Recordes el somriure que se'm dibuixava al veure't entrar tot despentinat explicant-me que havies aconseguit guanyar la cursa a la brisa? Aquest somriure ara és una desdibuixada ganyota que reflexa el meu dolor.

El temps em mata i m'ofega a un ritme vertiginós. El meu cor es desfila cada cop que intento evocar la teva imatge i només m'apareix un rostre desconegut i difuminat.
Les nits són malsons espinosos que em fereixen l'ànima. Sé que ets amb mi, però per què quan tanco els ulls m'apareixes amb un físic que no conec? M'odio per dubtar que ets tu, però... No, no ets tu! Un cos distant t'ha robat els mots.

Rius de tinta s'escorren entre aquestes lletres, la pluja dels meus ulls alimenta el curs de la seva vida; però i la teva? Com la rialla histèrica d'un pallasso mort per l'humor, els teus últims plors em ressonen pel meu cap.

Em passaria hores aquí asseguda parlant amb tu, enmig de la serena calma que m'envolta; però el repic constant del rellotge del temps m'obliga a entrar de nou a la fosca realitat. Aquest nou món on tu no hi ets present, però on els teus germans també ploren la teva absència.

Pitiu, t'enyoro tan... Però la vida segueix, i amb ell les responsabilitats. A tu ja t'he fallat, te m'has mort sense que jo hi hagi pogut fer res, a ells no els puc abandonar!

No puc més...

T'estimo...