Benaurats els qui han pogut gaudir de la immersió lingüística en català!

El meu últim relat,"Un cor molt gran", que dedicava al partit polític Ciutadans, acabava amb un toc d'alerta en relació a un dels seus principals cavalls de batalla: derogar la immersió lingüística.

Curiosament, el relat començava amb l'afirmació "Diuen tenir un cor tan gran que els cap alhora Catalunya, Espanya i Europa...", en què, abans de decidir-me, vaig estar dubtant si canviava el pronom feble en negreta per hi o per els hi. També, considerant que "Catalunya, Espanya i Europa" formaven un subjecte plural (pluralitat reforçada per l'especificació "alhora" en el temps, que en aquest cas era intercanviable per "juntament" a l'espai) amb el qual havia de concordar el verb, vaig estar a punt de substituir cap per caben, però els resultats no m'acabaven de fer el pes, i no em pregunteu per què perquè no us ho sabria dir.

La veritat és que vaig preferir la primera per pur instint, perquè no disposava de cap criteri sòlid que m'ajudés a reconèixer quina de les tres era la correcta o la més recomanable, en el supòsit que alguna altra també ho fos. Aquesta desorientació és el preu que he hagut de pagar per haver après a escriure la meva llengua materna ja de gran i de forma autodidacta. Perquè, pel que fa al castellà, recordo que als dotze anys ja l'escrivia correctament, accentuació inclosa. El secret, a banda d'una edat en què tot s'assimila més fàcilment, era haver estat objecte d'una immersió lingüística en tota regla, en aquell cas en castellà. No em recordava de massa normes ortogràfiques pero llegia força i, en cas de dubte entre dues possibilitats, el meu mètode era infal·lible: escrivia les dues, de seguida n'hi havia una que em feia mal als ulls i l'altra restava automàticament com la versió correcta.

Si la immersió lingüística hagués estat en català, com sortosament succeeix ara, estic segur que aquesta invenció diabòlica dels pronoms febles (mens complicada en la variant valenciana) no hauria tingut secrets per a mi, i no seguiria aproximant-m'hi amb tant de respecte, per no dir pànic, provocat per la meva inseguretat sobre el tema. I tampoc no crec que el meu nivell de castellà s'hagués quedat molt per sota del que havia assolit, perquè les assignatures específiques de llengua i literatura espanyola, i l'omnipresència al carrer i en els mitjans d'una llengua parlada en el món per cinc-cents seixanta milions de persones (desigualtat que justifica la discriminació positiva de què és objecte el català, en ser adoptat com a llengua vehicular a l'ensenyament) n'haurien garantit un coneixement suficient.