Bells i Anònims

Que et segueixo en els relats i s'han dit ja tantes coses que no sé com fer-ho per expressar-te amb paraules tot el que em transmeten. Aquest és amb el que et vaig descobrir i t'he de dir que juntament amb "Eixutes com camps de blat" és el que m'agrada més.

No tan sols son las imatges que hi ha creades, com he llegit més avall, si no sento com una desesperada impotència, un desig inacabat, com destruït abans de quedar declarat a l'aire, i alhora aquesta resignació quasi no formulada, em remet al temor d'una por enclavada, i si més no a l'ambició mig inútil inconscient d'intentar entendre...
L'últim paràgraf perfecte, ho concentra tot, penso jo.

Ai, que sense voler-ho ja vaig dissecant les emocions, i no m'agrada fer-ho ja que com deia algú, abans de disseccionar un poema s'ha d'haver matat algú, una gran tonteria al meu parer.

T'haig de reconèixer que els títols dels poemes és el que més m'agrada.
Bellesa morta.
Anonimat dispers.

Merci pels coments, i no deixis d'escriure!!

I am half sick of shadows...
Lady of Shalott

bé nosaltres tenim poc poder
qui en té potser no se'l mereix

Ostres!

Aquest sí que és impactant. Les imatges tenen força, la descripció és esfereïdora... i alhora hi ha crítica, no només sentiment.

M'ha agradat.

LLIBRE

l'han fet deessa gràcies a la lletjor... es diuen blancs perquè van comprar un món negre (li van portar la llum?)... com diu la "gaúcha", cal llluitar contra el món "standar", però sense perdre l'elegància de ser ... "diferents"?
Saps tocar els temes amb sensibilitat i originalitat, des de l'angle ocult on la llum no hi arriba...
Una abraçada

Hola, he llegit un poema teu per casualitat, de fet perquè estava als últims comentats.
La primera reacció ha sigut de sorpresa, i els he tingut que llegir tots, els he trobat difícils, de fet es normal perquè no i estic massa fet, però fins i tot trobar-los difícils, t'he de dir que tots m'han agradat força, i com diu l'angi la teva foto inspira un nosequè que transmet confiança.
Enhorabona companya, et seguiré llegint, crec que ho fos força be això.
Una abraçada

gegé

Has escrit un poema colpidor amb uns versos sensibles i carregats de crítica...
M'ha agradat molt i l'he lligat ràpidament amb un altre de meu "Àngels de vidre". M'encanta trobar comuns fonts d'inspiració, de manera d'entendre la vida.
Tot i que no et conec, la fotografia diu moltes coses i a mi personalment, la teva, me'n transmet de bones...

encantada de llegir-te!

angie

Vaja, si he entés bé el poema.
Aquells bells i anònims... que desgraciadament només fan que atacar-nos la consciència i prou (parlo per la majoria). Un poema que fa pensar...
Trobo que el tema és molt acertat, igual que les paraules que has escollit per expressar-lo.

Una abraçada.

Arbequina.

Gràcies pel teu comentari...potser m'hi sobra l postdata (és broma)
El teu és na poesia molt seriosa (i ben construida) que contrasta amb la conya marinera del que tu m'has comentat, però la vida està feta de contrastos, no?
Una abraçada