bellesa anhelada

Un relat de: clutter
L’home que caminava descalç per la sorra humida no semblava fruir del paisatge. Ni els bruns pins marcats d’ombres enverades, ni les encrespades ones salvatges, ni les verges sorres encara sense petjades, no li feien ni fred ni calor.
Mesos enrere, quan les intenses glaçades recollien tot raonament sota sostre, va arribar a aquell paratge que li féu perdre l’alè. Convençut que allí trobaria la pau es netejà l’ànima xarbotejant en les gèlides aigües solitàries. Fugia del lloc que l’anul•lava, que li podria carn, os i ànima. Acabava per fi l’eterna recerca de la bellesa pura que havia de donar sentit a la seva vida: el gris ciment a canvi d’un irisat bocí de costa.
Fins els vint anys havia viscut una vida relativament ordinària malgrat que de nen, de jove després, es va mostrar sempre retret i introvertit. Tenia una mirada tan profundament trista que inspirava als que s’acostaven una sensació tan propera a la llàstima com a la por. Es relacionava amb tot i tothom a través d’un esguard intens, furtiu, melancòlic que transmetia més del que ell hauria desitjat.
L’observació era la seva manera de vincular-se amb el món. El seu objectiu, primer ignorat, comprés més tard, era trobar la imatge de la perfecció: la bellesa pura transmesa a partir d’un objecte, d’una imatge, d’una forma, d’un paisatge. Copsava amb minuciositat malaltissa tot el què l’envoltava i ho palesava en fulls de paper o en teles matusseres. No parlava, només mirava i ho dibuixava després.
La seva mare no comprenia l’obsessió del fill per pintar tot el què s’aturava davant dels seus ulls i posà totes les seves energies, sense cap resultat, en que el jove abandonés aquell hàbit insà. Llençà diverses vegades tots els esbossos que cobrien el terra, les parets i fins i tot el sostre de la cambra del seu fill però amb desesperació sempre descobria que només calien pocs dies perquè nous dibuixos s’amunteguessin caòticament entre les quatre parets. Mare i fill no es donaren mai per vençuts i la lluita silenciosa, sense càrrecs però incansable, continuà durant anys.
Als vint anys el noi marxà de casa sense gaire escarafalls per ocupar tot el seu temps en la recerca de la bellesa anhelada. Cregué trobar-la en cossos de dones que sol•licites accedien al seu pis. Les tocava, les olorava, les apamava però no en gaudia. No li interessava l’amor, ni el sexe, ni les converses amb les noies seduïdes, ni el plaer propi, ni l’aliè, ni els elogis, ni els retrets. Només volia copsar la imatge de la perfecció però la bellesa que percebia a voltes en els cossos nusos de les joves, com un àpat engolit amb presses, no el saciava durant gaire temps. Després de centenars d’intents infructuosos arribà a la conclusió que buscava en el lloc equivocat.
Quan descobrí la veritat de la imperfecció del cos humà es tancà amb clau i pany i només obrí la porta per deixar entrar la seva mare que, cada cop més vella, més trista, més callada, li portava les viandes necessàries perquè el jove no es morís de gana.
Sabia que res del que tenia a l’abast podia satisfer el seu desig, res del que havia conegut, res del que havia vist el sadollava completament. La bellesa, fugissera, s’esmunyia i s’amagava en racons encara desconeguts.
Mirant per la finestra de la seva cambra, la imatge monocromàtica d’una ciutat mal pensada, mal construïda i pitjor conservada el desesperava. Baixava les persianes, corria les cortines i es sumia durant hores en la més profunda obscuritat per anular la imatge de lletjor que tenia gravada en la retina.
Una nit d’estiu, després de mesos de fulls en blanc i hores de foscor amarga, es decidí a emprendre el viatge. No sabia cap on es dirigiria, sabia de què fugia; no podia descriure allò que cercava, inicià el llarg camí només tenint al cap una postal tènuement imaginada.
Abans d’arribar a la última cala, recorregué desenes d’indrets amb la única companyia d’una petita maleta de cuir gastada i un bloc de dibuix on poder plasmar la perfecció anhelada. Passà per insondables valls, inhòspits racons de bellesa inqüestionable, pics d’alçades majestuoses, rierols ombrívols que menaven a gorgs que, talment miralls, reflectien el seu rostre delerós. Però cap paisatge el retenia: les restes d’un berenar mal recollit, els crespons abandonats per un escalador maldestre o una burilla surant al riu sempre li recordaven d’allà on venia.
Quan gairebé es donava per vençut trobà la veritable imatge que el commocionà. Aquell bosquetó a peu de mar, la seva olor lleugerament salada, els colors ataronjats del capvespre, la sorra nua allisada per les ones en una matinada acabada d’encetar i, sobretot, la nul•la presència humana li feia oblidar una vellesa massa propera, molts anys d’errors comesos i una vida perduda buscant el sentit del seu propi jo. I temporalment es cregué feliç.
Pels qui creguin que la felicitat és d’una lleugeresa que la fa apreciable només des de la perspectiva del record no entendran el veritable sentiment del nou habitant de la última cala. Des de l’albada fins negra nit es rebolcava per la sorra, indagava entre els petits boscos, escalava penya-segats, palpava, olorava, tastava totes les carculles, cargols de mar, còdols i ofrenes que les ones li feien arribar. Corria, nedava, cridava i amb una frenesia imparable dibuixava tot el que havia experimentat. Per ell tot era nou, i aquí residia la meravella. Ja no existia l’abans ni el després i la felicitat era sentida a flor de pell. A cada instant.
Satisfet per fi, s’instal•là en una petita cabana abandonada feia anys que el resguardava del fred i de la pluja. Fins i tot, no li feia res pujar de tant en tant al poble més proper per vendre alguns dels seus quadres i bescanviar-ho per allò necessari per sobreviure. El quotidià vaivé humà que sofria en les seves obligades visites al poble era insignificant penitència comparat amb el plaer que l’esperava prop del mar.
Poc podia preveure que mesos després, quan tingués apamades les arestes de cada un dels sortints del penya-segat, quan el so de les onades se li fes terriblement monòton, quan la sorra es convertís en una dolorosa catifa d’agulles, el somni s’esvairia.
Passejant descalç per la cala, intentant redescobrir els detalls que l’havien captivat, la tristesa, aclaparadora, tornà a caure sobre el seu cap i desitjà morir de nou quan s’adonà que la bellesa, de massa observada, perd tot l’encant.
Mirà el mar, ara percebut com a mortal, i amb la convicció que tenia la batalla perduda s’hi endinsà.

Comentaris

  • ...no estava! (perdona)[Ofensiu]
    Mena Guiga | 31-10-2012

    Des de l’albada fins negra nit es rebolcava per la sorra, indagava entre els petits boscos, escalava penya-segats, palpava, olorava, tastava totes les carculles, cargols de mar, còdols i ofrenes que les ones li feien arribar. Corria, nedava, cridava i amb una frenesia imparable dibuixava tot el que havia experimentat. Per ell tot era nou, i aquí residia la meravella. Ja no existia l’abans ni el després i la felicitat era sentida a flor de pell.

    Aquest fragment em fa pensar, vaja, que l'identifico plenament amb el naixement del clown. No sé si en saps gaire de l'essència del clown (pallasso, però no el de festes típic i tòpic fruit de l'engranatge social) és l'autenticitat, la transparència, el ser plenament. Afegeixo (i només perquè aquest fragment m'ho ha fet reviure) que quan vaig fer una formació d'introducció al clown vaig experimentar ben bé això: un gaudi ple en la natura, multiplicat. Treballant una part del cervell que usem poc, en un estat alterat de conciència (sense prendre res!!!!!!!!!!!!!!!!!) des d'el qual et meravelles per tot, t'extasies, és com una fusió. Si no es viu, explicar-ho pot fer semblar 'tocada del bolet'. El bosc de Pontós, a tocar Figueres, va esdevenir una màgica descoberta. Jocs de llums i ombres, textures, pins alts i cel obert, pinyes, escorces, insectes,fulles...

    Apa, ara ja estic!

    Mena

  • Serà un comentari llarg.[Ofensiu]
    Mena Guiga | 31-10-2012

    Primer. Llegeix aquest fragment de Camus de 'Noces a Tipasa?:

    "Sempre arriba el moment que un paisatge s'ha vist massa, així com cal molt temps per haver-lo vist prou. Les muntanyes, el cel, el mar són com rostres on es descobreix l'aridesa o l'esplendor a força de mirar i no de veure. Però tot rostre per ésser eloqüent, ha d'experimentar una certa renovació. I hom es plany abans d'hora d'estar-ne cansat, quan el que caldria és admirar-se del fet que el món ens sembli nou només per haver-lo oblidat."

    Recordava aquesta lectura i he cregut convenient entatxonar-la aquí, perquè és una opinió diferent, una visió diferent que la del protagonista del teu relat, sempre buscant, anhelant, dedicant-hi la vida.
    D'altra banda s'entén. Hi ha esperits inquiets, amants de l'harmonia, la bellesa i la bellesa única de la natura (concentra formes, colors, olors, què més es pot demanar?). I entenc perfectament la recerca i el tedi. Un esperit que no pot amb la quotidianitat i la monotonia, em fa l'efecte. Un artista.
    També penso que la finalitat del personatge -que ell no copsa- no és trobar la bellesa per a ell...sinó per mostrar-la als altres! Almenys la forma en què escriu l'autor ja és així i si l'autor ho fa el personatge en pot ser fidel mirall. ;)

    Molt ben escrit.

    Enhorabona i per molts molts molts relats!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

    Mena (un relat poètic i intimista, humà, a partir de l'hemisferi dret del cervell, el que sempre cal ---sense menysprear l'esquerre!-----).

l´Autor

clutter

1 Relats

2 Comentaris

382 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor