Baula

Un relat de: iong txon

Feia més de tres milions d'anys que els primers homínids havíen aparegut a la sabana africana, gairebé tres milers de milions d'anys que els líquens s'arrapaven sobre les roques de pangea i les algues havíen començat a poblar els fons marins costaners.

Els micos arborícoles van evolucionar en els australopitecus, que ja podien caminar sobre les dues extremitats posteriors. El professor Raymond Dart va ser pioner a identificar un crani fòssil d'aquestes espècies, procedent d'unes coves prop del desert de Kalahari. Va trobar un crani infantil que van anomenar "el nen de Taung" (1924). Una dotzena d'anys més tard el professor Robert Broom va trobar el crani d'una femella adulta de similars característiques. Aquests descobriments es van anar repetint sobretot a la regió d'Afar, al nord d'Etiòpia, a Tanzània i a la República Sudafricana. Johanson i Gray (1974) troben l'esquelet complet d'una femella que van anomenar "Lucy" en honor a una cançó dels Beatles que sonava arreu aquells dies. Es va confirmar d'aquesta manera la hipòtesi de Charles Darwin segons la qual a Àfrica s'hi trobaria la baula que constituïa el pont entre els simis i l'home.

Llavors van anar apareixent noves espècies en la línia vertical de la nostra ascendència genètica: els homo habilis, carronyaires i oportunistes, van començar a menjar proteïnes animals. Feien servir pedres per trencar els ossos i amb bastonets n'extreien la mèdula. Aquests canvis en l'alimentació van permetre la ulterior aparició de noves espècies amb un cervell més gran, com els homo ergàster, que seguint el curs del Nil es van extendre cap a l'Orient mitjà i Àsia. Són els primers homínids que tenien l'escleròtica de l'ull blanca -cosa que permet seguir millor la mirada de l'altre -i es comunicaven amb una mena de protollenguatge a base de grunyits i sons bàsics. Els seus lligams familiars i socials eren relativament estables, caçaven en equip i havien après a interpretar les petjades d'animals i a seguir-los el rastre. També sabien tallar pedres de sílex per fer-se rudimentàries destrals de mà, que utilitzaven per abatre les seves preses i per tallar-ne la pell i la carn. Els homo ergàster van evolucionar en l'homo antecessor i sembla que d'aquest prové l'homo rodhesiensis. Finalment, l'homo sàpiens arcaic apareix fa prop de 500.000 anys. Feia servir llances per caçar i havia après a utilitzar el foc.

A més d'aquesta línea vertical, hi ha nombroses ramificacions que van donar lloc a multitud de variants avui extingides. Amb aquestes ramificacions es conforma l'arbre filogenètic dels homínids, que es va completant i redibuixant cada vegada que es troba el fòssil d'una nova espècie. Per exemple, els ergàster que van abandonar Àfrica van donar lloc als homo heidelbergensis. A l'Europa coberta de gel per l'era glaciar evolucionaran en l'homo neanderthalensis, els quals arribaran a ser contemporanis de l'espècie humana durant mil·lenis, ja que no es van extingir fins fa tan sols 30.000 anys.

Malgrat tot, avui dia hi ha un ampli consens entre els paleoantropòlegs que Àfrica, amb la seva gran biodiversitat, va ser el bressol prehistòric de l'espècie humana. Les anàlisis de l'ADN mitocondrial suggereixen que l'homo sàpiens sàpiens, l'home modern, ha viscut a Àfrica més antigament que a qualsevol altre lloc del planeta. Sembla, doncs, que l'home va aparèixer per primer cop a les àrides planures de Sudàfrica, potser als voltants de la gran llacuna de Langebaan…

Aquest relat comença a l'alba de la història, a l'extrem sud del que alguns han anomenat el continent mare. Els nostres protagonistes fa temps que han après a encendre foc i a servir-se'n per escalfar-se, per coure aliments i per allunyar els depredadors durant la nit. Ens trobem en un moment indeterminat, fa cent-vint mil anys aproximadament, en el si d'una tribu d'homo sàpiens arcaic. Han començat a produir-se uns fets extraordinaris que marcaran un abans i un després en el curs de l'evolució de les espècies. Tota la terra es troba sota una crua era glaciar. Al continent africà s'ha traduït en una persistent sequera que ha tranformat el paisatge i els animals que hi habiten

L'assentament es troba en unes cavitats rocoses no gaire lluny de la platja. Hi ha pocs arbres, disseminats per la plana i molta diversitat de matolls, alguns d'arrels bulboses comestibles. Durant l'estació plujosa es forma una gran llacuna d'aigua dolça, que arriba a eixugar-se completament en arribar l'estiu, així com també el riu que l'abasteix d'aigua.

El noi ha crescut sota la protecció de la tribu. Ha après a seguir el rastre dels antílops, a caçar i a encendre foc. Els animals, els peixos, les plantes, els insectes i tota forma de vida que troba al seu voltant li desperten un gran interès. Li agrada posar nom a cada cosa, però nota una barrera invisible que el separa de la resta de membres del grup i l'impedeix fer-se entendre completament. A la fi, ha acabat per acceptar que hi ha coses que només pot compartir amb l'esperit de la foguera. I és que, de nit, quan tots es reuneixen al voltant del foc sovint es queda pensarós mentre mira les flames. Llavors sent en el seu interior una estranya sensació de pau i amor, i de seguida comprèn allò que l'esperit ha volgut dir-li, allò que espera d'ell. Li passa també quan al vespre s'asseu a la platja per contemplar el cel i les aigües de l'oceà: si està sol, comença per donar les gràcies a Déu i tot seguit hi conversa llargament. Així és com va entendre, mentre una parella jove copulava fogosament a l'altre costat de les flames, que ell no havia de fer tal cosa, que no havia de tenir relacions sexuals.

Ella veu sortir la lluna des de l'entrada de la cova on dorm tot el grup. Ell acaba de fer tretze anys. S'ha passat dos dies seguint de lluny una bandada d'elefants i observant-los. Al vespre, en arribar a l'assentament, estava tan cansat que ha caigut rendit al seu jaç. Ja de nit, ella s'ajau al seu costat i es cobreix amb una pell de zebra. En sentir l'escalfor d'ella el noi s'hi gira de cara. Al cap de poc, ella nota que ell ha tingut una erecció, el tomba panxa enlaire i s'hi posa al damunt. Aquella nit, el jove Adam va somiar que ja era un home.

Nou mesos més tard, amb els primers dies de primavera, naixerà Eva. I serà un segon nadal, encara més radiant i lluminós que el primer. Ple d'il·lusió, ple de màgia i d'esperança en el futur. Amb el naixement d'Eva el procés quasi etern de la creació, inclosa tota la llarguíssima cadena de l'evolució de les espècies des del primer microorganisme unicel·lular, arribarà al seu compliment.

Però a la vegada s'inicia el període més emocionant i també el més angoixant. A partir d'ara i per a l'acompliment de l'Ideal de la creació caldrà comptar amb la cooperació responsable dels homes i de les dones. Per començar, cal especialment la cooperació responsable i voluntària d'Adam i d'Eva. Per això, quan s'apropi el temps més perillós, els recordarà el Seu manament. Si hi saben confiar, tindran on agafar-se fort quan bufin els vents borrascosos de la temptació. No volia ni pensar en què passaria si no eren capaços d'obeir-lo, si queien víctimes d'algun engany. El futur gloriós que els tenia preparat quedaria esmicolat en mil bocins, i l'Ideal de la creació seria posposat fins que la humanitat no hagués travessat un curs llarg i dolorós d'indemnització. No hi volia ni pensar, però no podia deixar de pensar-hi…


Comentaris

  • ben escrit però polèmic[Ofensiu]
    pixa-pins | 26-07-2012

    Des del punt de vista literari et felicito, doncs el relat està molt ben escrit.

    Des del punt de vista científic o filosòfic podríem entrar en un debat etern. Crec que intentes fer compatibles dues idees que són excloents; l'evolució i el creacionisme, malgrat que encara persisteixen en alguns cercles aquestes teories sobre el disseny intel•ligent que pressuposen que el desenvolupament ordenat del cosmos, des de les primeres partícules a la vida intel•ligent, forma part d'un pla preconcebut per una mena d’arquitecte universal (Hume ja va desmuntar aquestes teories a la seva Història de les religions).

    L'ésser humà no va ser ésser humà d'un dia per l’altre, no es va constituir en espècie en un moment determinat; tot va ser part d'un procés llarguíssim. No es pot dir: a partir d'aquest punt ja som humans. Per tant no hi ha un Adam ni una Eva.
    Tampoc va sorgir de sobte el llenguatge. Probablement el nostre llenguatge oral, articulat i complex, va derivar d'altres llenguatges més primaris, com els sistemes de signes i grunyits que fan servir els ximpanzés i goril•les avui dia.
    Tampoc pot ser, com passa en el teu relat, que Adam tingui un llenguatge i la resta de la seva tribu no. Cap llenguatge pot ser privat, ja que el llenguatge és eminentment social; només pot desenvolupar-se en col•lectivitats.

    Finalment, sembla que tens una concepció teleològica de l'ésser humà, com si nosaltres fóssim el resultat final d'un procés perfectament definit. Com si el món, la naturalesa, tot el que ha existit, no fos més que un camí necessari per arribar a nosaltres. Em sembla que aquesta visió és una mica antropocèntrica; les espècies evolucionen de forma atzarosa, un canvi climàtic, un desastre natural, una plaga o la competència d'altres animals pot acabar ràpidament amb espècies senceres, com va passar amb el Neardenthal. Jo no crec que siguem cap fi, crec que som el que dic en el meu poema: un grup de micos amb el cul pelat.
    De totes maneres, realment m'ha agradat molt el teu estil escrivint, així que vaig a llegir més coses teves.

  • Evanthia | 10-10-2007 | Valoració: 9

    És un relat molt interessant. M'agrada molt com combines la part explicativa amb la part literaria.
    L'únic retret que faig és que potser al final t'hauries pogut allargar una micona més doncs em dona la sensació de que vols anar massa ràpid, de totes maneres trobo que és un bon relat. M'ha agradat molt.

    Una abraçada
    Evanthia.

  • És interessant[Ofensiu]
    ANEROL | 29-09-2007 | Valoració: 8

    el canvi de la part formativa a la narrativa està molt bé, però en aquesta última em perdo una mica icrec que corres massa: massa informació / idees en uns salts de situacions i de sentiments que no els trobo massa clars.

l´Autor

Foto de perfil de iong txon

iong txon

130 Relats

269 Comentaris

107906 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
EL DIA

Quan arribarà el dia que esperem
-forjat en la nit llarga de la boca cosida-
al nostre crit de joia s'alçaran les muntanyes
i les aigües del mar ballaran la sardana.

El vent i la meva ànima, abraçats en la llum,
faran un sol ocell d'ales noves i immenses
que, volant amb el xiscle de tot el nostre poble,
obrirà l'avantguarda del cel sense tempesta.

Oh, quan arribarà el dia que esperem
-de tiges federades dessota un sol unànime-
arriarem les ombres dels anys i de la lluita
i el so de les campanes rodolarà per l'herba!

I no hi haurà repòs en les tasques diürnes
d'assegurar el futur i el pes de la collita.
Posaré el meu taló sobre la cançó antiga
i adreçaré més dolls devers l'home auroral.

Enterrarem la pedra del malastre i del dol.
Soleia teixirà potser el seu vel de núvia,
i les albes seran cabellera i espiga,
i, dempeus, els camins aplaudiran les branques.

Oh, quan arribarà el dia que esperem,
si cal m'obriré el pit i m'arrencaré el cor
per fer-ne un verd timbal i convocar les ales,
el silenci granat, les precursores marxes…

Agustí Bartra




LES TOMBES FLAMEJANTS

Fou una pàtria, va morir tan bella
que mai ningú no la gosà enterrar
damunt de cada tomba un raig d'estrella
dessota de cada estrella un català.

Tan a la vora de la mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:

"Foc nou, baixa del cel i torna a prendre
ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra
Oh pàtria de les tombes flamejants!"

Ventura Gassol




EL COMTE ARNAU

Ai, muntanyoles, degotants rieres,
arbres menuts, caminalets de pau,
tant que conec tesqueres i dreceres
i em costa tant de dir l'adéu-siau!…

És ben trist de girar sempre l'esquena
i ser bèstia de cau o de pendís!
És ben trist no mirar! Val tant la pena
d'estimar tot això del meu país!…

(…)

Jo quan vivia mai t'anomenava,
perquè jo creia que aquest nom que tens
o que m'havia d'escaldar la bava
o que m'havia d'esmussar les dents;

i ara no el dic, perquè si el cor s'aboca
a contemplar-te, em fa pensar la por
que en posar-me el teu nom aquí a la boca,
l'alè ha d'ennegrir-lo de carbó.

(…)

Arri, cavall, encesa companyia!
Tu, Comte Arnau, enceta la cançó,
sense parar, sense dormir ni un dia,
amb el nas dins del rastre del dolor!

I atabalant planures i muntanyes,
mort i viu, més voltant eternament,
amb la tenebra al fons de les entranyes,
amb la tenebra al moll del pensament!

Josep Mª de Sagarra




LE COLIBRI

Le vert colibri, le roi des colines
voyant la rosée et le soleil clair
luire dans son nid tisé d'herbes fines
comme un frais rayon s'échappe dans l'air

il se hâte et vole aux sources voisines
où les bambous font le bruit de la mer
où l'açoka rouge aux odeurs divines
s'ouvre et porte au coeur un humide éclair

Vers la fleur dorée, il descend, se pose
et boit tant d'amour dans la coupe rose
qu'il meurt, ne sachant s'il l'a pu tarir !

Sur ta lèvre pure, ô ma bien aimée
telle aussi mon âme eut voulu mourir
du premier baiser, qui l'a parfumée.

Charles Leconte de Lisle







Els Principis Divins, en català


Des que era nen, sento un gran desig de comprendre la realitat de les coses. Això era perquè havia de trobar la Paraula per recobrar la vida. Però no em sentia satisfet amb missatges pedagògics de paràboles i símbols, adaptats a la mentalitat de la gent de temps ja llunyans. Pas a pas, a través d'un curs difícil, el Cel em va guiar fins trobar el llibre dels Principis Divins. No sabeu la sort que teniu de poder accedir a una explicació ordenada i sistemàtica dels Principis Divins, la revelació donada per Déu pare i mare al nostre Pare, amb la facilitat d'un "click".




El meu primer poemari en paper:

Foc Nou - Reflexions del Tercer Mil·lenni




.