Basars xinesos

I ara que tot just és un record, aquelles llargues passejades pel poble, un poble que ara s’ha convertit en una ciutat massa gran per a algú tan insignificant com jo; una ciutat monòtona, austera, on els comerços xinesos han acabat amb les tradicionals botigues.
Record que quan era petit tot això, tota aquesta immensitat, era tot just un actual barri de la ciutat, petit, insignificant, relaxat, sense gaire coses a fer. Les petites botigues de poble, botigues amb una verdadera història, un passat i una tradició que, segurament, venia de moltes generacions enrere. Botigues que han sobreviscut a la guerra, els temps més difícils que he passat a la meva vida, però que no han sobreviscut als temps d’avui en dia.
Aquest temps que ens ha vençut, un temps on les màquines són més importants que els homes i on la vida es regeix pel que et tens i no pel que ets. Una vida que es basa en comprar objectes vinguts de fora, habitualment, innecessaris o simplement en poca utilitat.
Camin pels carrers, a poc a poc, en dificultats per l’edat, i me n’adon que res ja no té sentit, res ja no és el que era. Que el que no va poder endur-se’n la guerra, ara s’ho emporta el no res. A on ha quedat la tradició? A on són els nins? Fa molts d’anys, quan era petit, jugava a fora amb els amics ja sigui a la baldufa, a les bolletes o amb el més insignificant que trobàvem a qualsevol lloc. Mir el carrer i sent vergonya per la gent que hi ha avui en dia, aquesta gent que sempre ha tingut tot el que ha volgut i que no sap què és patir fam o la tragèdia de perdre amics i familiars al front. Una guerra que no acabarà fins que no trobin tots els cadàvers d’aquells que foren innocents enterrats a Déu sap quina fossa comú. Homes que segueixen lluitant dia a dia per canviar el món injust i corrupte en el que estem vivint. Però jo, jo ja no tinc forces per lluitar, i sent com a cada minut, a cada segon que passa, la flama de la meva vida es va apagant, a poc a poc... molt a poc a poc.