Barthes, Bonaparte i Rovires

‘Un dia, fa molt de temps, vaig trobar una fotografia de Jêrome, l’últim germà de Napoleó (1852). Llavors em vaig dir, amb un astorament que mai després he pogut mitigar: ‘Veig els ulls que han vist l’Emperador’. A vegades parlava d’aquest astorament, però com que ningú semblava compartir-lo, ni tan sols comprendre’l (la vida està feta així, a base de petites solituds), el vaig oblidar.’

Com Roland Barthes es va trobar la fotografia de Jêrome Bonaparte, jo l’altre dia me’n vaig trobar una de meva. Hi tinc quinze anys i estic entaulada a les postres d’un dinar familiar. Duc el meu jersei històric (potser l’única peça de roba que salvo de tota aquesta època de criteri estètic nul) i joguinejo amb el tovalló. Pel ribet vermell i verd entenc que és Nadal. Al meu costat està el meu germà, que ara fa anys que viu fora, però jo miro a càmera amb una expressió de riure incòmode. Sense ser molt obvi, a les celles s’hi entreveu un punt de retret, com dient, ‘Per mi de veritat que t’ho podries estalviar’. Pensat una mica entenc que la fotografia (com totes les familiars, d’altra banda) la va fer el meu avi i que jo no mirava a càmera, el mirava a ell. Em devia estar dient alguna cosa per fer-me aixecar el cap i jo en aquell moment no volia sortir a cap foto, però també sabia que era inevitable.

Em vaig quedar mirant la fotografia. ‘Així és exactament com el mirava, doncs’. Per un moment esdevinc ell, mirat per mi fa deu anys.

Ara ell no hi és i hi som només nosaltres, mirant-nos als ulls. Jo la miro a ella i els seus ulls em miren, però no a mi.