Barroera imitació de "El Quadern gris" de Josep Pla, Sense cap pretensió i amb plena consciència de no arribar-li a les soles de les sabates (No he pogut resistir la temptació de posar un títol una mica llarg)

1979

28 de Novembre

Dissabte. La tramuntana ja fa quatre dies que es va entaular, però avui bufa amb especial violència i escombra el poble de dalt a baix amb força huracanada. He quedat amb la colla en el bar C. Surto de casa ben abrigat i, al carrer, em rep una ràfega que em fa doblar l'espinada cap al davant. Avanço entre ratxa i treva, ajustant-me el coll de l'abric en un intent infructuós de conservar la tot just abandonada escalfor de la llar. Arribo al bar amb el cabell totalment despentinat. Després d'allisar-me'l una mica saludo en Tomàs Corretger i en Julià Sauleda que ja estan asseguts en una taula. M'hi afegeixo i demano un descafeïnat amb llet. Al cap de poc arriba l'Oriol Minguella amb en Toni Noguer. Obligada partida de mau mau. Demanem un tapet i una baralla i l'Oriol s'asseu en una cadira rere en Tomàs i jo, sense intervenir, però molt atent a les incidències del joc. Exclamacions, recurrents expressions d'estupefacció, discussions, retrets. El bar és un batibull de veus que es barregen anàrquicament en una confusió sonora total, una mena de remor continuada, uniforme i gairebé somnífera de la qual sobresurt, de tant en tant, algun rogall més intens o una escandalosa riallada. El fum, poc a poc, ens envermelleix els ulls. L'ambient es torna irrespirable. Una boira espessa, nicotínica, s'aixeca lentament sobre el cap dels nombrosos parroquians. Les partides van caient una darrere l'altra. Bolígraf, blocs ínfims de propaganda d'alguna beguda de moda per apuntar la puntuació. Les xifres es van sumant. La igualtat és absoluta i costa molt de desempatar. En un moment imprecís, entre dos i tres quarts d'una i quan molts parroquians ja han abandonat el bar, se'n va la llum. Només queda un minúscul fluorescent d'emergència que desprèn una llum pàl·lida i somorta.

Els cambrers comencen a recollir les taules i a posar-hi les cadires al damunt de caps per avall . No ens donem per al·ludits i seguim amb la partida. Volem acabar peti qui peti, però no hi ha manera d'arribar a la xifra que donaria per acabada l'aferrissada lluita. El llum d'emergència es debilita i la penombra s'apodera del bar. Hem de fixar-nos bé en les cartes per poder identificar-les. Finalment, quan ja comencem a perdre la vista i els cambrers la paciència, en Julià i en Tomàs aconsegueixen la victòria. Paguem la consumició davant les cares poc dissimulades de cansament del personal del bar. Ens acomiadem fins l'endemà i sortim amb pas apressat, cada qual a casa seva.

Em dormo entre els bruels esgarrifosos i els xiulets inquietants del temporal desfermat.