Barcelona vs. Zamora

Un relat de: T. Cargol

Subjugat per la seva sensualitat, al noi de Zamora li queia la baba per l'Agnès, la clàssica filla de la petita burgesia barcelonesa, avesada a vendre la seva persona, a imposar-se mitjançant delicats protocols verbals i no verbals, perfeccionats durant centúries a la capital catalana front a ruda sinceritat pagesa, a fi d'afermar el poder personal; una acumulació de gestos, entonacions, paraules, roba, actituds, …, procediments, tots ells, en els quals era mestra i que la convertien en una desitjable, adorable, elegant, estilitzada, llunyana deessa, encarnada en una, en aparença, fràgil, bellesa de somriure segur, atraient i un xic pervers.

Així la veia el nostre indefens amic samorà, poc avesat a les falses aparences burgeses i més a prop de la franca realitat camperola, per això, a la seva primera indicació i sense pensar-s'ho, li va anar a cercar un cafè al bar de la facultat, embadalit, com seguint un estrany automatisme intern, categòric.

L'estol de somriures, mitges frases, actituds agosarades, argumentari precís i un respectable domini de si mateixa la feien semblar la més determinada, reptadora i subtil de les dones, a qualsevol, i més a un home del terròs samorà, potser en aparença saludable i fort però, internament, impressionat per la capital, apocat, sumís, indecís i irremediablement embogit per la confosa sensualitat de l'Agnès.

Temps més tard es retrobaren a la mateixa feina; ella ja era responsable d'un departament on va ingressar un cop acabat els estudis; la seva fama de persona intel·ligent però imprevisible, canviant, voluble, de vegades frívola, en suma un pel tirànica, ja s'havia estès pel departament. L'havia trobat atraient, com sempre, més madura, però de presència encara més imponent; a això contribuïen la roba, el perfum, els colors elegants i foscos que li agradaven. En saludar-la, havia notat que aquell dit polze que ja aleshores en l'època d'estudiant tenia pelat o amb l'unglà arrodonida, ho seguia estan - potser encara més -, era un signe distintiu de la seva persona, que amagava ara amb ungles postisses. (Se seguia mamant el dit!?: no podia ser!)

L'informe que duia sota el braç aquell matí no era, ni molt menys un exemple de solidesa, podia ser contradit en diversos extrems, tenia punts febles, descobribles, sens dubte, per l'esmolada intel·ligència de la cap, i posat en qüestió amb el seu llenguatge estudiat, melós però punyent sempre.

La seva rialla de distints registres: simpatia, menysteniment o simple afectació per no dir res, i fins i tot adulació - en certes circumstàncies - era una arma poderosa: què no l'havia vist fer allà al despatx amb un sol gest o una innòcua paraula! Avui podia tocar-li a ell! En certa manera, havia de reconèixer que per inversemblant que semblés això l'excitava, se sentia lligat de peus i mans, sense massa escapatòria.

Aleshores, es va produir un fer casual però oportú, una trucada la va fer aixecar, neguitosa des de darrera de la taula on hi havia el seu portàtil personal engegat i mig obert; podia intuir-se una certa fragilitat , veient-la tot grapejant el fermall del vestit; incomprensible per a ell, és cert - en aquell moment -. Va aturar la conversa i li va dir: ves a fer un cafè i torna si us plau, d'aquí uns minuts, ah! i porta-me'n una a mi també, gràcies, macu! Va dir amb un somriure una mica forçat.

Quan va haver deixat el cafè sobre la taula al costat de l'ordinador, la cap no havia tornat, encara, per a la seva sorpresa ; no va poder evitar de llegir un trot del missatge de la pantalla: no podia creure's el que llegia: aquell ximple ben plantat de la facultat encara era a la seva vora - ella ja estava casada - Allà el teníem!, ho veia per la signatura.

Després cursileries: "Sin ti no soy nada" -una cançó de ploramiques -.
El terme "Succubitus felix" encapçalava una foto - semblava de la pròpia cap - amb poca roba però tota negra, ajupida. I seguia "Once a woman has let the cat into the bag,..." (J. Joyce),... que n'era de llegida! O pedant!

Decebut, pel descobriment de la seva supeditació a un guaperas, antítesi del talent, va decidir d'immediat que no valia la pena de creure en una deesa tan frágil com aquella !

Comentaris

  • Os de Balaguer vs Barcelona[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 06-08-2009 | Valoració: 10

    Hola,

    Gràcies pel comentari.

    En la edició que faig al coneixercatalunya els diferents "altres llocs " del terme municipal, s'obren i et remeten a la hiperenciclopdia.

    Si farceixes molt els relats, esdevent il·legits s'imposa el " bona brevis" i clar queden moltes coses al tinter.

    això permet tornar a parlar del lloc en un altre moment del futur.

    El suggeriment de la tardor, intentaré dur-lo a la pràctica.

    Gràcies de nou.

  • brumari | 29-01-2009

    Versemblant com la vida. Tots hem conegut persones més o menys així. I ben narrat.

    Gràcies pel teu comentari i per la teva assenyada reflexió.

    Una abraçada

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: