Cercador
BARCELONA! UN TROSSET DE MI...
Un relat de: brins- Compartir:
BARCELONA! UN TROSSET DE MI...
- Iaia, què feies quan eres petita?
En fer-me un dels néts aquesta pregunta, quedo pensativa; em dol que desconeguin la fragància dels meus dies d’infantesa, que el meu temps passat sigui una mena de fantasma que ells mai no coneixeran, i em proposo desplegar els records que tinc sempre estesos al sol; portaré els nens a uns carrers que ja han mort però que viuen encara dins del meu record. Amb el fred del desembre, vull sentir l’escalf de les seves manetes tèbies, mentre la tarda avança silenciosa...
- Voleu que us ho expliqui, preciosos? Doncs fem una cosa! Poseu-vos l’abriguet i la bufanda, i anirem cap al barri de Porta. Us explicaré moltes coses, d’aquells carrers, que vosaltres encara no sabeu...
-----------------------------------
Camino contra el vent i sento el crit estrident de les sirenes d’ahir; torno a flairar l’olor del pa amb vi i sucre, de la xocolata desfeta... dels ulls encesos i del cos desimbolt.
-Ara som al Passatge de Porta, petitons, actualment comunica amb el carrer de la Maladetta, però anys enrere quedava tallat per la barana blanca d’un gran barranc. Els nens jugàvem en aquest carrer a pilota, a fet i amagar, a la xerranca, a corda... Quan acabàvem els deures de l’escola, els pares ens hi deixaven sortir fins a l’hora de sopar; gairebé no hi circulava cap cotxe, per aquí; no hi corríem cap perill...
Tot mostrant-los el carrer, el meu cor serva amb avidesa la vorera de la dreta, on una societat, anomenada “Can Porta”, organitzava ball cada diumenge; quan els nois compraven les entrades, els donaven un ramet petitó de floretes de roba perquè l’oferissin a la parella durant “el ball de rams”. Les nenes sabíem que molts nois no podrien regalar-lo a cap noia perquè rebrien carbasses, i els esperàvem a la porta per demanar-los-el; ens tenien molta simpatia, i nosaltres els consideràvem amics; solien organitzar un sorteig per poder decidir a quina nena havien de regalar el ramet, i jo, com que en aquell temps era molt més agosarada que ara... quan ells començaven a comptar fins a vint, preveia ràpidament on aniria a parar l’obsequi i canviava de lloc per poder ser l’afortunada. Encara en consevo algun, d’aquells ramets...
-Veieu aquests pisos amb persianes blaves i geranis vermells als balcons? Doncs aquí és on vaig néixer; en una torreta molt bonica que ara ja no hi és; en aquell temps, les mares no solien anar als hospitals per tenir els nens, naixien a casa amb l’ajuda d’una llevadora.
A l’entrada de la torreta, hi havia un pati preciós amb una gran mimosa i floretes de molts colors i, a la banda de darrere, hi teníem un altre pati més gran i una botiga de plats-i-olles que portava la meva mare, mentre el pare, el vostre besavi Quimet, treballava en un banc de la Plaça Catalunya. Hi venia de tot: llibretes, llapis, colònia, herbes, terrissa...
Molt a prop nostre hi havia una vaqueria, on cada tarda anàvem a comprar llet fresca acabada de munyir; quan hi passàvem per davant, sentíem la forta sentor de les vaques, però no ens molestava gens, ja hi estàvem acostumats. M’encantava contemplar com els amos els donaven l’ofals i l’aigua... Eren submises i dòcils; crec que els agradava molt que les anéssim a visitar.
A l’estiu, cada vespre preníem la fresca a la vorera, davant del nostre portal; sèiem en unes cadires de vímet que trèiem de casa, i els veïns venien a fer-nos companyia per xerrar una estoneta; el meu pare era bon conversador, culte i molt atent. Llavors ningú no tenia televisor ni ordinador a casa, hi podia haver molt més contacte entre els veïns... Mentre els pares dialogaven, la canalla jugàvem sota la llum d’un fanal que era l’habitatge d’alguns dragons, però mai no ens molestaven, cercaven la claror del fanal tan sols per poder caçar mosquits. Coneixíem tothom qui passava pel carrer, totes les persones ens saludaven; el sereno, amb el bastó a la mà, també solia aturar-se una estoneta al nostre costat i, per Nadal, sempre ens regalava una felicitació per poder rebre una propineta...
-Qui és el sereno?
-Ara ja no hi ha serenos pels carrers, Ainhoa, eren senyors que ens protegien les cases durant tota la nit...
Al pati de darrere, hi teníem un gran safareig, la vostra besàvia Maria hi rentava la roba amb pastilles de sabó que feia manualment el meu avi i, de tant en tant, picava la roba amb una pala de fusta perquè quedés ben neteta; a l’última esbandida, hi afegia una mica de “blau” perquè tingués blancor de cel... Després d’escórrer-la, pujava a estendre-la al terrat, i jo sempre la hi acompanyava; m’agradava moltíssim veure, des d’allà dalt, la gent que passava pel carrer.
Al mig del pati, hi teníem un pou amb aigua fresquíssima, però els pares no m’hi deixaven acostar gaire, perquè tenien por que m’hi aboqués. Quan feia calor, hi introduïen ampolles de gasosa i de vi lligades amb una corda que després estiraven quan les ampolles ja eren fresquetes. Hi vaig passar hores molt felices, en aquell pati, sota l’ombra de dues esponeroses parres que l’ avi hi havia plantat; sabia treballar molt bé la terra...l’avi Josep. Als quatre gatets que teníem, els entusiasmava pujar a dalt d’aquelles parres, s’esmolaven les ungles en el tronc i s’hi asseien quietons com estàtues.
- A quin col.legi anaves, iaia?
- Agafeu-vos de la mà, ara travessarem el Passeig del Dr. Pi i Molist i ens hi acostarem. Abans no hi passava cap tramvia ni cap autobús, per aquí; la gent anava a buscar-los als Quinze, però més tard, van allargar els trajectes perquè tots aquests barris s’havien engrandit moltíssim; havien vingut a viure-hi moltes persones d’Andalusia que buscaven feina a Barcelona.
- Quin nom tan estrany! Què vol dir, “Els Quinze”?
- Crec que el bitllet del tramvia “46” costava, fa molts anys, quan es feien servir les pessetes, quinze cèntims si anaves des de la Pl. d’Urquinaona fins a l’Avinguda de Borbó, i era més car si baixaves al final, a la plaça Eïvissa d’Horta. És per això que el cobrador quan el tramvia arribava als Quinze avisava la gent que només havia pagat els quinze cèntims perquè sabessin que ja havien de baixar; d’aquí li ve el nom que encara ara té.
Ha canviat molt aquest passeig que acabem de travessar, bonics; anys enrere hi havia molts camps de blat plens de roselles i barrancs amb alguns refugis de la guerra civil; ara és ple de blocs de pisos.
- De quina guerra parles, iaia?
- D’una guerra molt trista que van patir els meus pares, fillets...Ells me’n van explicar moltes coses, però jo encara no us en vull parlar, ja la coneixereu quan sigueu més grans... Aquell edifici que veieu a dalt de tot del passeig és el Consell de Districte de Nou Barris, abans pertanyia a l’Institut Mental de la Santa Creu; la gent l’anomenàvem “El Manicomi”. Hi havia molts malaltets ingressats; alguns havien de romandre reclosos a l’habitació perquè els metges no els en deixaven sortir, però d’altres podien passejar cada dia una estoneta pels jardins; gaudien del sol mentre dialogaven amb les persones que els visitaven. El meu pare m’hi solia portar de tant en tant, fèiem companyia als malaltets que estaven sols... Recordo un pianista que sempre ens explicava que ja es trobava bé, que aquella setmana tornaria a casa seva, però quan hi tornàvem, el continuàvem veient passejant pel jardí... Aquell senyor i molts d’altres malaltets ja mai més no van poder tornar a la seva llar; no els esperava ningú...Un grup de joves voluntariosos organitzàvem, de tant en tant, obres de teatre perquè es distraguessin; els agradava molt anar al petit teatre que tenien al costat de la capella; sempre escollíem obres divertides que no els poguessin entristir. Els regalàvem unes hores de felicitat, i nosaltres també érem feliços mentre actuàvem, veient que ells s’ho passaven tan bé.
- Que divertit, iaia, ara estem passant per sota d’un pont! Quina ermita tan bonica que hi ha aquí al costat! Ja hi era quan tu eres petita?
-I tant, fillets! És l’Ermita de Santa Eulàlia de Vilapicina; cada dia, quan anava al col•legi hi passava per davant; la van construir fa molts segles, i sempre ha estat admirada pels pintors; quan de petita veia que algun artista la pintava, m’aturava embadalida davant del seu cavallet; em delectava la paleta que tenia el pintor a les mans curulla de grocs, de rojos, de verds... m’agradava, fins i tot, l’olor del vernís i de l’aiguarràs que feia servir. Em meravellava que pogués traslladar una imatge real a un llenç blanc.
Ja hem arribat al col.legi, bonics; a les monges, abans els dèiem “hermanas”, a les aules, només es parlava en castellà. Quan amb tres anyets vaig començar a anar-hi, encara no coneixia aquest idioma, no era el meu... a casa no l’havia sentit mai, però això no em va suposar cap trauma, el vaig aprendre de seguida; en aquesta edat, ja se sap que tot s’aprèn molt aviat...
L’ensenyament que impartien les monges era ben diferent al d’ara, només teníem assignatures als matins, a la tarda fèiem labors mentre escoltàvem com alguna companya llegia un llibre; el que més vegades vam llegir, va ser el de la “Heidy”; aquesta història tan bonica agradava molt a totes les nenes. Molt sovint, era jo l’encarregada de llegir-lo, potser era perquè les germanes sabien que no tenia gaire traça amb les labors...sempre hi feia molts “bunyols”.
- Que bé que t’ho passaves, iaia! A nosaltres no ens deixen sortir a jugar al carrer... ni tenim cap pati...Eres més feliç que ara?
- No fillets, no... Us he explicat moments entranyables de la meva infantesa, però llavors no us tenia encara a vosaltres... Ara que ja us tinc, no podria canviar aquest temps per cap altre. Au, anem cap a casa, que ja és tard...
M’allunyo d’uns carrers que ja s’han esborrat, d’un temps que vaig viure i que ja ha desaparegut, amb l’esperança que a partir d’ara aquestes imatges també ocupin un raconet dins del cor dels meus néts... Deso el perfum de la petjada d’ahir, i premo ben fort les seves manetes per sentir l’embruix de la seva onada que creix.
-------------------------------------------
- Hola, fillets! Us ho heu passat bé, amb la iaia? - els pregunta la meva filla en arribar a casa seva.
-Hem caminat molt, mama, la iaia ens ha explicat moltes coses seves.
“Coses meves” ha dit la Mireia! Com puc haver pretès que ells veiessin els mateixos carrers que jo? Ja hauria d’haver imaginat que els seus ullets no podrien percebre allò que el meu record veia... No dic res, però sento el cor entristit... Converso durant una estona amb la meva filla i em poso l’abric per tornar a casa.
- Mira quins dibuixos tan bonics han fet els nens, mentre parlàvem, mare! Quina imaginació tenen aquests marrecs...
M’acosto a la taula, i miro els dibuixos que acaben de fer ...Al de l’Ainhoa hi ha un dragó petit al costat d’un fanalet, al de la Mireia, unes parres amb formoses fulles verdes i dos gatets asseguts, i al de l’Arnau, un ramet de flors petitones que semblen de roba...
Comentaris
-
ai aquells temps...![Ofensiu]montserrat tafalla rigol | 31-07-2011
a vegades, passant per davant d'una casa vella del barri vell de Gràcia sento olors que em transporten a temps i situacions com la que descrius.
Les descripcions que fas son tant vives i tant properes i alhora ja llunyanes ... -
El teu trosset...[Ofensiu]Mercè Bellfort | 01-02-2011
me l'he fet meu des del primer moment i m'he sentit una acompanyant més que ha escoltat i vist amb atenció i curiositat- com ho fan els teus estimats néts- tots els racons més emblemàtics d'un barri de Barcelona on un nena anomenada Pilar va viure unes experiències vitals que no s'han esborrat malgrat el pas del temps i de les transformacions sofertes a causa del pas del temps.
Una meravella de relat que fa una picada d'ullet al lector. En el meu cas, que també tinc una edat, m'he vist retratada en moltes de les activitats que anomenes com els jocs dels infants al carrer mentre els veïns la feien petar asseguts en una cadira a la vorera sense presses. Un munt de detalls entranyables que m'han emocionat fins al punt de... En fi, moltes gràcies Pilar per aquest relat tan ben escrit i sentit que m'ha m'ha fet evocar passatges de la meva infantesa al barri de Sants dels quals guardo un record fantàstic.
Em sento molt il·lusionada també de compartir el projecte "Barcelona, t'estimo" amb tu i una llarga llista de companys relataires pels quals tinc una gran estima ( personal i literària).
Una abraçada gran, gran com la grandesa del teu cor.
Mercè
-
Passejada per la memòria[Ofensiu]Unaquimera | 28-01-2011 | Valoració: 10
Quina passejada més bona que he fet, gràcies al teu relat, en molt grata companyia!
Mentre en la meva imaginació anaves aixecant imatges amb les teves paraules, anaves també despertant en la meva memòria records de temps enrere...
i d'aquesta manera he recordat moments, xerinoles, jocs, moviments, fragàncies, colors, remors, sabors, siluetes, ... fins i tot versos: Em refereixo a aquells amb què “serenos”, carters, policies urbans i altres personatges ens felicitaven les festes mitjançant una targeta decorada i rimada!
També m’has recordat un altre “Manicomi” i altres ermites, altres monges i en resum, altres temps... és el teu un relat amb gran poder evocador, que exerceix sense pressions però amb eficàcia.
Em fa molta i molta il•lusió saber que en breu compartirem llibre!
T’envio una abraçada formosa,
Unaquimera
-
Enhorabona![Ofensiu]AssociacioRelataires | 26-01-2011
Enhorabona!
El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Barcelona, t'estimo, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col·lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes de març de 2011.
Gràcies per la teva col·laboració,
Junta de l'ARC
-
M. Montserrat...[Ofensiu]brins | 26-01-2011
I tant que me'n recordo d'aquell pessebre! A casa sempre preteníem imitar-lo, el meu avi em proporcionava un munt de molsa i de branques de pi perquè hi hagués força vegetació i molts veïns venien a visitar-lo.
Recordes també, la tómbola que muntaven al costat del pessebre; a mi sempre em tocaven rets per al cabell...
És molt bonic poder compartir records; Moltes gràcies.
Una abraçada,
Pilar -
Un passeig[Ofensiu]Artis Pla i Calders | 17-01-2011
Sí, un passeig molt agradable que he anat fent de la mà dels nens, com si jo en fora un d'ells. No coneixia el barri tal com tu l'has explicat, i m'agrada com ho has fet.
-
El mateix districte[Ofensiu]M.Montserrat Medalla Cufí | 17-01-2011
Mare meva, sembla que em llegeixi a mi mateixa :)
Gràcies pel teu comentari al meu relat!
Jo també recordo "El Manicomi". Recordes que per Nadal hi feien un gran pessebre amb una sínia i un riu que tenia aigua de veritat? La de nadales que havíem cantat davant d'aquell pessebre!
I Els Quinze! I ... i... i... tota una vida, Pilar, tota una vida!
Una forta abraçada!!! -
gràcies a tu pilar[Ofensiu]joandemataro | 13-01-2011 | Valoració: 10
fins aviat
joan -
Ja fa dies...[Ofensiu]Maria Sanz Llaudet | 12-01-2011 | Valoració: 10
que vaig llegir aquest relat, però no havia sabut trobar el temps idoni per a comentar-te'l. I ara, quan ja l'havia escrit (sense recordar que no havia entrat amb el nom i la contrasenya), se m'ha esborrat tot! Aix, aquesta tècnica que a vegades em supera! :-)
Doncs com et deia, el vaig llegir. Avui he tornat a fer-ho i, com passa quasi sempre a la segona lectura, hi ha descobert noves textures i matisos que se m'havien escapat. M'ha estat fàcil acompanyar-te, a tu i a les teves netes, per tots els carrers que anaves descrivint, parant-me on tu et paraves per escoltar els entranyables records que et venien a la ment. També m'has fet recordar a la meva àvia, rentant al safareig de casa, i el color de la roba blanca després de posar-hi aquella mica de blau. I l'olor de rla oba neta, de bugada amb sabó de lagarto. Ha estat un plaer acompanyar-vos, i una delícia poder veure les imatges que tant magníficament has descrit amb paraules.
Una abraçada! -
Reviure, viure dues vegades[Ofensiu]Aleix de Ferrater | 11-01-2011 | Valoració: 10
Hola Pilar: Ara entenc millor que t'hagi agradat "El colmado"! A mi també m'encanta passejar pels barris, viure'ls, reviure'ls, gaudir-los vaja. M'has despertat la curiositat pel barri de Porta i ben aviat hi farem una passejada. He gaudit com un gran amant que sóc de Barcelona del teu relat, perquè m'hi has fet viatjar, com si ja el conegués! Jo, ara visc al Poblenou i no vegis com m'ho passo seguint les passes del passat industrial d'aquest magnífic barri. És un goig llegir-te. Espero fer-ho sovint ara. Una abraçada d'un nou admirador. Ah, i bon any!
Aleix Ferrater
-
Passejada per la teva infantesa... [Ofensiu]Naiade | 10-01-2011 | Valoració: 10
Quin relat tan entranyable Pilar! He passejat amb vosaltres per aquest món meravellós de la teva infantesa tot sentint com a pròpies algunes vivències. Segur que els teus nets han gaudit tant com jo.
Sembla estrany de vegades amb la claredat que els nostres sers més propers capten el que els hi expliquem...encara recordo alguna historia de les que m’explicaven els meus avis i la veia dins la meva imaginació com si fos una pel•lícula.
Segur que els dibuixos dels teus nets plasmaven els teus records.
Una forta abraçada plena d’admiració
-
gràcies pilar[Ofensiu]joandemataro | 09-01-2011
pel teu contacte espero que seguim comentant-nos aquest nou any
fins ben aviat
una abraçadota
joan -
dels ulls encesos i del cos desimbolt.[Ofensiu]franz appa | 30-12-2010
Carregat de sensacions, un relat que perdura pel seu anhel de fer perdurar un temps, una geografia, un món que s'ha extingit. la memòria és nostra, ens pertany, però s'esborrarà darrera nostre a menys que siguem capaços de fer-la viva i present en els que ens succeiran.
Aquest és un de les grans objectius de la literatura, i penso que també una clau de la mesura de la seva vàlua: la seva capacitat d'evocar, fer perviure i provocar la suggestiva imatge d'un record.
I aquest és potser també el gran objectiu de la nostra fugissera vida: ser llegat de memòria, transmissors de cultura, portadors de civilització i, sobretot, d'amor cap a les generacions que deixem rere nostre.
Benvolguda Pilar, estic ben segur que els dos objectius són reeixits en la teva escriptura, en el teu viure.
Una abraçada i molt bon any 2011!!!
franz -
panxample | 24-12-2010 | Valoració: 10
el temps ho escombra tot.
Gràcies per aquest bocí de tu, és per sucar-hi pa.
Avant -
I ara què?[Ofensiu]Toni Arencón Arias | 24-12-2010 | Valoració: 10
I ara? I ara què?
Quan jo encara no he pensat ni en el títol de la meva (suposada) participació a Barcelona, t'estimo, en llegir aquest relat, trobo que allò que podria haver-hi explicat ja ho has explicat. I ara què? Sí, és clar. Puc "copiar i enganxar". Puc canviar les nétes per néts, i fer-ho meu (abans era un honor ser plagiat). Però sempre sabré que amb les teves paraules, el RELAT ja està escrit. Barcelona, t'estimo ja està escrit. T'estimo, Pilar (malgrat tot i tot i tot i tot....)
:))))))
Bon Nadal, Pilar !
Toni. -
Els teus néts poden estar contents...[Ofensiu]Joan Gausachs i Marí | 21-12-2010 | Valoració: 10
Els teus néts poden estar contents...
Una visita força entranyable pels teus antics barris i, una bona recepció de les teves explicacions per part dels teus acompanyants.
El nom de “Els quinze” jo ho tenia entès ben al contrari. Em pensava que el preu era des de la Plaça Eivissa. He buscat al Google i he trobat això:
El bitllet de tramvia elèctric tenia tres tarifes:
—Des de la plaça Urquinaona fins a Dos de Maig valia deu cèntims,
—Des de la plaça Urquinaona a la cruïlla del passeig de Maragall amb l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, quinze cèntims,
—Des de la plaça Urquinaona a Horta, vint cèntims.
Gràcies per escriure. Bones Festes!
—Joan—
-
molt bonic relat[Ofensiu]joandemataro | 21-12-2010 | Valoració: 10
pilar, jo també et desitjo un bon nadal i un feliç 2011
una abraçada amb màgia nadalenca
joan -
BCN t'estimo[Ofensiu]AssociacioRelataires | 21-12-2010
Recorda que el següent pas, un cop escrit i penjat el relat, és enviar un correu a l’Associació de Relataires en Català (associacio.relataires@gmail.com) tot indicant:
- enllaç directe cap a l’espai de RC on tens penjat el relat
- nom i cognoms reals (en cas de ser menor d’edat i, per tant, no poder estar associat a ARC, cal que indiquis, a més a més, el nom del pare/mare/tutor que pertany a l’Associació)
Un cop enviat el correu rebràs un acusament de recepció i, després de verificar que el teu original compleix totes i cadascuna de les bases del concurs (extensió, pertinença a l’associació...) passaràs a la fase de selecció.
Gràcies de nou. Cordialment,
ARC
Valoració mitja: 10
