Barcelona 2006

Bon dia, em dic mirant aquest desconegut
que m'observa translúcid entre el baf
d'aigua condensada
en el mirall de les metàfores
assimilades i repetides
com les mentides transvestides
que m'escup la premsa escrita,
la ràdio,
les ones de realitat adulterada en la meva pantalla plana,
dins aquesta andana postmoderna i alhora tan antiga
com el mocador blanc veient com s'allunyen les promeses
tan sinceres
que tothom sap que mai no es compliran.

Mentides,
mentides transvestides amb perruques blanques,
pantis estripats, faldilles roses
i un piercing al nas que sagna
per les costures d'un lavabo sense gènere.
La Tribuna i el Consell de Savis,
el Parlament, la Policia,
els Mossos d'Esquadra, tots ens diuen:
veritat!

Veritat que l'Associació de Veïns es transvesteix
i es posa silicona a les sines
per engatussar l'hereu de casa?
I l'hereu dóna que dóna,
que no hi ha res més plaent
que un polvo amb ganes i metralla
dins el cul del president que exclama
M'ho han promès! en assemblea.
I tot el veïnat calla que calla
mentre ell xiscla de gust
en habitació ben perfumada per
l'olor corporal del regidor, el comissari,
el cap d'aquella multinacional
o era el d'una Caixa amb grans Estalvis?

És igual, la qüestió és la cadena que el lligava,
pobre hereu, el reietó de casa amb
natges vermelles i un bon fuet entre les cames,
regalimen les comissures de pinyó que en altre temps
menjaven xocolata,
cel·lofana i piloteta
a les golfes d'un pis que van fer caure
després d'anys de mobbing a una vídua
que votava Convergència
perquè sempre ho havia fet.

Ja és hora de relativitzar-ho tot,
em dic als ulls sense lentilles,
despintats i pixel·lats per l'angoixa
de remordiments que s'acumulen
en fulls esgrogueïts com
els crèdits d'una pel·lícula autobiogràfica,
el Mur de les Lamentacions sense banda sonora
ni cacofonies tartamudes repetint vicis inconfessables
en perdre la consciència i sortir de casa,
quan arribo,
mentre el sofà s'allunya,
que no ens volem acomodar.

La vídua votava Convergència,
però es va morir i van tirar les cendres
a la paperera del costat del Crematori
que no és cosa tan estranya afirma
el responsable prim i amb barba,
tal com mana i ha de ser.
Resulta que el compte era buit, sense zeros,
i els néts es van quedar sense casa nova,
sense mobbing, això sí,
i com n'era de soferta,
però què en feia de la pasta,
la paga extra...?

El cafè amb les amigues,
taller de cuina sibarita,
pilates, estètica i perruqueria,
l'anglès, que la globalització així ho imposa
i el parxís sense aposta no té gràcia,
two euros la partida,
o hauria de dir The Match,
que The Party més bé poca
al gremi de la tercera edat.

I que n'era, de feliç, l'hereu
amb els seus intercanvis de parella,
trobades inesperades
o aquelles tan ben pactades
amb el president de la Caixa,
el dels veïns, la multinacional
i la delegada sindical,
que ell és molt progressista!

Però ara el cul no el deixa viure,
aquesta granellada,
250 antisistema de pus al cul,
entre comunistes i anarquistes,
independentistes i okupes,
o okupes independentistes comunistes,
o anarquistes okupes,
o okupes independentistes,
tots amics d'etarres i jarratxus,
de Bin Laden i Hamàs,
amb mètodes albanocosovars
i entrenament de Hezbollà.

Un bon exèrcit de grans al cul,
que té molest al president
i als 25 ministres d'habitatge
que no podran provar els encants
en la profunditat de la nineta
dels ullets de nostra casa.

I la xicota del nét, amb reflexes de Cebado,
escup la pedra de l'estómac
quan li dóna la gran notícia
que és un Vols...? sense brillants,
sense pis i sense cotxe,
sense iaia i sense làpida,
que algun benefici ell ens hi aporta
i per Tots Sants les flors són cares,
pont perdut
però bon menjar.

Posis aquesta pomada tres cops al dia,
que vol dir més policia,
brigada politicosocial, o més ben dit
d'Informació, grup VI i aquest tal Jordi
antiviral i bon nutrient
per l'anus del patró de l'ajuntament.
Ai, què dic?, de casa nostra,
moderneta i compromesa
amb disseny i bicicleta,
trambaix, pirulo,
Torres Mapfre
i el goig d'aquesta Ordenança fotodepilada
que l'ecoconselleria d'interior
farà complir.

Mirada fixa.
Ull de Peix
i la profunditat d'aquesta postal sense photoshop
que regalima retrets encadenats que tallen
els baixos fons de l'epidermis maltractada per
tants somnífers i utopies,
que despullo amb experiència mal fingida
de les meves mans llicenciades
en contrarutines i delictes
que em fan bo, que diu l'Ovidi,
però aquesta maleïda bassa
em refreda els peus
i em fa tossir.

Sang.

I la pedra rodolant per terra,
evasives i excusetes pel nét
de l'encantadora vídua,
ben plantat i farlopero,
amant de microcrèdits molt directes
i del lluir desmesurat.
Resulta que la xiqueta és previsora,
per això fa temps que visita
el buffet d'un gran artista,
advocat, màster IESE,
Visca Sutton, Sala B i Luz de Gas!
I tant de crèdit i tanta roba
per acabar perdent els encants d'aquesta noia.
Ventafocs postodissea
amb gimnàs, bisturí i competència,
caseta a l'Empordà
i a la Cerdanya!
Mentre el poble vinga apretar-se la sabata
que són ETTs i immobiliàries
que paguen la vaselina de l'alcalde,
del president i la delegada,
més mà d'obra sindicada,
silenci al mar
que esborra
el que tothom veu
sense mirar.

Més vides perdudes.
Al mar?

Aquí s'acaba.
Crèdits i banda sonora
enganxats al dvd
dels dies que s'obliden
i el temps aturat per fi
en el dinamisme d'aquesta sala congelada
que és la meva vida imaginada
en edicions i fotomuntatges
que la realitat sempre supera,
com l'hiperrealisme del mirall que de sobte es trenca
o la miopia que es perd de tant parlar.