Bar restaurant Canaletes, Igualada

Un relat de: josepsalatermens


Entro al bar, són les 18,0h, de seguida es fa fosc en aquesta època de l’any.
Observo que la resta dels clients tenim trets en comú.
Gairebé tots som homes, tots som solitaris, tots hem vingut a aquest bar perquè no ens sentíem bé a casa, massa sols, pot ser si que hi teníem algú amb nosaltres, però aquest algú no ens feia gaire companyia i el televisor serveix per fer passar el temps, però no és cap consol.
En aquest cau ens sentim acompanyats, no ens coneixem, no conversem entre nosaltres, cadascú està amb el seu diari o mirant el televisor penjat del sostre, o esperant que li arribi el torn perquè li passin el periòdic, també hi ha que s’amorra a les maquines escurabutxaques, maleït invent. Tots tenim un posat seriós, més aviat tristot.
Ens hi estarem fins que sigui l’hora d’anar a sopar o s’acabi el partit de futbol.
Un rep una trucada pel mòbil, un altre badalla, n’hi ha dos que, per fi, inicien un bescanvi de paraules. Una parelleta que s’està davant de la maquina escurabutxaques, tips de només perdre, pleguen i surten per la porta emmurriats, l’home deixa anar un adéu fluixet i per compromís que ningú li fa cas.
Suposo que tots els que estem aquí som gent amb un enorme potencial, que podríem estar fent el que sigui de més profit, col•laborar amb una ONG o pot ser de tipus més creatiu, en lloc de permetre que s’escoli aquesta tarda-vespre al clavegueram del temps perdut.
Qui va dir-me que estem llençant els nostres talents a les escombraries i en un futur sens reclamaria per aquesta deixadesa?
Si tingués un gos, ara el trauria a passejar, si anés a visitar un familiar, en principi es quedarien sorpresos i pensarien, que cony ve a fer aquest aquí?
Quina tasca em puc buscar? En Tagore va escriure que aquesta és una mala pregunta, és un síntoma de que no projectem bé la nostra vida. En canvi si sempre estem atrafegats i anem curts de temps, això vol dir que anem ben encaminats? També és cert que si disposem d’una llarga estona i no fem res de bo, aleshores ens turmentem i ens adonem que no ens suportem. Un company em deia que li calia estar sempre actiu, si no, li agafava una depressió.
Saps què? Me’n vaig a visitar a la mare, encara es posarà contenta i agrairà que un pocavergonya com jo, estigui disposat a escoltar-la. Tant de bo que, en el futur, també m’ho facin a mi.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de josepsalatermens

josepsalatermens

110 Relats

29 Comentaris

51152 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Vaig neixer el 5 de març de 1961. Treballo en un hospital i estic casat i fillat. M'agrada la natura i estar de tant en tant un mica sol amb mi mateix, però també necessito tenir algú al meu costat.