Bany d'estels.

Un relat de: El meu secret
Els estels lluitaven per reflexar-se en el bassiot, per lluir més belles i esbeltes que la resta. Prop d'aquell cúmul d'aigua, en una petita habitació, passant desapercebuda del món, hi era ella. Fent voltes pel llit, nerviosa, exhausta de tant moviment inútil, que no aconseguia allunyar aquell malson. Es despertà de cop, anegada de suor, com sempre es desperten els que tenen malsons. La preocupació li ocupava el pit, i li feia mal. Se'l tocà, i notà com el cor pareixia voler formar part d'aquell cúmul d'estrelles i sortir del seu pit. Va aturar-se a pensar. Va notar que una olor molt forta arribava al seu nas, una olor fastigosa que li provocava glopades sense poder evitar-ho. Va adonar-se que seguia fent olor a ell. Feia mesos que ja no es veien, que les seves pells ja no es fregaven, que els seus llavis ja no es cercaven...feia mesos que ja no eren un. S'odiava, odiava tot el seu cos. Volia arrencar-se aquella pell que no feia més que recordar-li tota la seva anterior vida.
Havent-se aixecat del llit, va caminar fins a la finestra, va baixar a poc a poc fins al carrer i va tombar-se dins l'aigua d'aquell bassiot. De cop i volta es va setnir lliure, es va sentir plena, es va sentir neta. Va ensumar-se, va tocar-se: no, ja no hi era, havia partit.
Els estels ja no s'hi reflexaven, el seu cos nu embolcallat en aquella aigua equiparava la bellesa de tot aquell cel estrellat.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: