Banda magnètica

Un relat de: VEGETA

Vaig néixer sense diners, gairebè com tothom, però segurament no em moriré sense.
Cada matí camino 15 minuts fins arribar al caixer automàtic, maleïda màquina plena d'aquest paper també maleït, fico la meva targeta i premo un munt de botons fins que aconsegueixo que em doni el meu premi, diners.

Tan sols he de fer que un dia aquest caixer, aquesta màquina perfecta sigui capaç de donar-me diners sense que se n'adoni que sóc jo qui li demana, difícil... Però no impossible.

Una màquina és només un aparell, una eina del banc per treure'n treballadors o sengons ells per fer més facil la nostra vida, el que passa és que només és això... Una maquina, veu el que se li posa al davant, creu el que els seus circuits li diuen, -puc fer-ho, -no vull ser tota la meva vida simplement un número de identificaciò, la seguretat social, l'empresa, fins i tot per al carrefour... Tan sols sóc un número... Doncs si sóc un número...

De petit sempre m'han agradat totes les coses que tenien res a veure amb l'electricitat i l'electrònica, els aparells de casa meva sempre els desmuntava i els tornava a muntar i com deia la meva mare no em faltava ni un cargol per posar. No vaig intentar fer res més a la vida, el meu pare de seguida que va veure que això se'm donava va agafar i em va ficar a treballar a la seva empresa, una empresa amb futur deia el meu pare, porto 10 anys treballant i encara està per veure si això del futur és un invent per fer-te creure que ets massa jove per tot menys per cobrar un sou de merda.

Molt bé, anem per feina, fico la targeta a l'ordinador, en vaig fabricar un aparell fa temps per asegurar-me que ningú ficava ull al meu pc, és un invent petit però hi fiques la targeta de crèdit i s'engega l'ordinador, així de fàcil, és clar si en tens la targeta correcta. Tota la nit sencera va ser poca estona per poder fer que el programa identifiqués totes les dades que hi havia dins la targeta, i tot un mes també va ser molt poc temps per aconseguir que la targeta fos autosuficient, m'explico, cada vegada que fico la targeta l'ordinador l'assigna una identitat diferent, però no qualsevol, busca a les dades del caixer i amb la mateixa clau de la targeta, o sigui la meva, el caixer identifica una persona cada cop que la fico, o el que és el mateix... Mai treu diners de la meva cartilla, n'agafo d'altres cada vegada que trec diners i el meu compte sempre esta ple, mai s'esgota.

Però això és la teoria ara l'hem de provar, em dirigeixo al caixer més proper... Fico la targeta...
BON DIA SENYOR CANYELLES... PIP PIP PIP...

Que passa ara?... S'ha quedat la pantalla en blanc....

BON DIA SENYOR GARCIA... QUÈ VOL FER? TREURE DINERS?

Siiiiiii, molt bon dia caixer... Dóna'm 20 euros (haig de provar amb poc...)

ELS SEUS DINERS SENYOR GARCIA, GRÀCIES PER LA SEVA VISITA, FINS UN ALTRE.

Està molt bé treure diners sense parar, la gent pensa que ets ric, que realment guanyes aquests diners amb la suor del teu front. Des que vaig poder tenir tot el que vull no em treia de res, que un dia volia anar al cinema i després a sopar amb una noia maca? Doncs ho feia, problema? Cap, en tenia de calés... Tenia calés... Calés.
Vaig adonar-me d'una cosa, de veritat era aquella la vida que jo volia, jo tan sols volia tenir un sou digne i poder guanyar-me la vida bé, res mes.
Hi ha coses a la vida que són molt llamineres i els diners en són una.
Vaig poder comprar-me una casa, em vaig casar amb una dona maquíssima i els meus pares van tenir un jubilació com es mereixien però... Sóc feliç?

Suposo que sí, tan sols hi ha un petit defecte en tota aquesta història, un dia van aparèixer dos policies a casa meva i em van dur a la comissaria, que com em van enxampar? Bufff aquesta és un altra historia... Ja en parlarem més endavant.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de VEGETA

VEGETA

17 Relats

14 Comentaris

17020 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
PETITA HISTORIA D'UN CATALÀ A MADRID
SILVERI GARCIA ROJAS

silverio.garcia2@gmail.com