Banalitat

Un relat de: Fremen
Pel celobert de la cuina sento la iaia Maria, al pis de sota, estossegar. És una tos seca, crònica i persistent que ha aconseguit preocupar-me. Ja fa molts anys que ens tenim simpatia. Tot sovint penso que un dia d'aquest es morirà i deixarà la filla sola, en silenci, i de fet ens hi deixarà a tots, els quatres gats que quedem, a l'edifici. Després me'n oblido, però quan torno a ser a la cuina, la tos continua i reprenc el patiment per un ésser aliè a mi. I així cada dia des de fa temps, amb el convenciment que qualsevol moment pujarà la filla, que és de la meva edat, a dir-me que sa mare s'ha mort. Em distreu d'aquestes reflexions, que s'han fet quotidianes, el so del timbre de la porta.
Mentre vaig a obrir, esperant que sigui el carter, penso com han canviat els temps des d'aquells en què mantenia la flama de la relació amb l'Anna, l'amistat amb el meu amic Jordi o el contacte amb els de casa, amb llargues cartes escrites a mà. Sembla ben bé que fos un altre món, que ha desaparegut, en què encara sentia referències a la guerra, a la nostra poques, però recordo l'avi parlant de la Gran Guerra. La vida va anar portant-me lluny de la família però, de tant en tant, en sabia alguna cosa per unes quantes ratlles escrites en paper, que arribaven en sobres amb segells vistosos. Ara, a la bústia només hi trobo propaganda, factures que estan sent substituïdes per mails i, de vegades, alguna carta oficial.
No és el carter que porta la carta certificada, amb els resultats de les proves que em van fer, fa poc, a la clínica. És la iaia Maria que, entre estossec i estossec, em diu que la seva filla s'ha mort. Amb els ulls plens de llàgrimes m'explica que l'ha atropellat un autobús quan anava a la farmàcia, a buscar-li el xarop per a la tos. Em demana si podré ajudar-la que ja no té a ningú, li dic que sí i l'abraço, no se m'acut res més. Aquesta no me l'esperava i, mentrestant, els resultats que no arriben i no sé pas de quin mal m'he de morir, jo.

Comentaris

  • La vida sempre té imprevistos i no existeix la justícia...[Ofensiu]
    Mena Guiga | 28-04-2016

    Si no és la còsmica, que no sé pas. Al final res és creïble en un tant per cent total. I no sé si ho fa el cervell, això. L'ànima ja és més flasca, no prima la intel·ligència.

    Un relat intimista, una relació menuda i gran veïnal, un analisi de temps passats (amb l'exemple de com varia el correu). I un final inesperat, injust. Un cas més de tants i tants com n'hi ha, ha hagut i malauradament hi hauran, des que el ser humà és a la terra i encara no ha entrellucat com va.

    Mena

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: