Ballàrem el vals de l'oblit...

Un tràgic destí final,
humitejava freqüentment,
els meus llavis.
Eren dolces carícies,
que fàcilment,
podien ser confoses,
per un bes.
Ballàrem el vals de l'oblit,
no sé si pots recordar-ho,
només necessito que tornis a percebre,
el meu to.
El tempo del meu poema,
requereix un sentit comú,
requereix la passió d'aquell que riu,
per no res.
Um tràgic destí final,
desenmascarava freqüentment,
un sentiment que s'amagava,
rere les espeses cortines del meu jo,
el teu record.