Ball robat 2

Un relat de: Maria Campreciós
(Neus) Ho ha fet. Ho ha tornat a fer. Havia de ser ella. Sempre la mateixa. Un altre cop s'ha saltat totes les regles i ara balla amb ell. Se li ha posat al davant enmig del cercle il·luminat perquè no tingués escapatòria, l'ha acorralat. Ho ha fet expressament. Ho ha fet per humiliar-me, ho sé. Ho he vist. És una harpia i una egoista. Si li retrec dirà que ha estat una casualitat, però de casualitat res de res. I, ara què? Tant de temps esperant. Tant de temps apilant un a un els granets de sorra, pacientment, reunió de coordinació rere reunió de coordinació, per ara només passar a ser un simple castell a la platja que una onada desfà. Sempre és ella la que de forma estúpida i inconscient ha de fer bocins les meves il·lusions. Però no me'l prendrà. Per molt que s'ho pensi, no me'l prendrà. Ara ballen i parlen i riuen. Mira'ls, són bells, però ell és meu i ella ho sap. Si no hagués estat per mi ni tan sols s'haurien conegut. Ella el mira. Ell se la mira amb aquella mirada aquosa i furtiva que conec tan bé. I parlen. I se somriuen. El temps s'ha aturat. La Maria i la Tona estan petrificades, atònites. Com jo. Elles també saben que és ella qui s'ha saltat una norma no escrita i l'haurem de castigar. Ho farem. Totes sabem que ho farem. I tant que ho farem. Renyar-la i castigar-la, a veure si li baixen els fums.

La cançó arriba al final i el ball s'acaba. La veu de Fontana desgrana les últimes notes de la cançó: "... dies i nits vénen i passen, fins al dia final. La la la la la la la la...”

El temps va passar i aquella nit el noi obscur i la Neus es van prometre i després van venir moltes coses més que si trobo la manera de fer-ho, explicaré un altre dia.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: