ball de xaxes

Era a un entresol de Via Laietana, prop de Gran Via. M'hi va portar el Xavi que, des de que va deixar de sortir amb la Mercè, es va llençar a lligar per lligar, on sigui i amb qui sigui.
En aquell ball de xaxes la música era molt més convencional que a les discoteques. També sonava diferent, com més dissipada, menys penetrant. S'escoltaven les cançons de sempre i les que posaven més per la radio. Es barrejava Raphael amb els Beatles i algun pasodoble o bolero. Disposaven de pocs recursos de llums; durant els ràpids no eren tan protagonistes com a les discoteques, durant els lents eren menys íntimes. Això sí, hi havia més estona de lents que de ràpids.
Les noies anaven en grupets, assegudes al voltant de taules bevent algun refresc i a les cadires que envoltaven la pista de ball. Mai vaig veure una noia sola. Els nois, vestits de diumenge, es notava, estaven drets, recolzats a la barra o donant voltes com ramaders en un mercat de bestiar, la mateixa actitud. Quan volien demanar de ballar a una noia simplement l'assenyalen amb el dit, posant cara de perdonavides. El que és sorprenent és que funcionava. Hi havia noies que s'aixecaven. Pensar que més d'un va assenyalar amb el dit a la qui hauria de ser la seva dona.... Ella deixaria de servir per fer-ho de franc. Engreixaria. A ell també li sortiria panxa i, al plegar del fotut treball, passaria l'estona al bar, fins que a casa el sopar fos a taula, just en el moment que per la tele començava el programa i no es podia parlar.