Ball de gegants

Ahir van encendre els llums de Nadal a Barcelona, i per escenificar-ho una ballarina gegant va fer de mestra de cerimònies i ens va captivar a tots.

Una ballarina gegant moguda per tres persones assegudes a una taula situada als seus peus.

I jo, mentre veia l'espectacle abraçat a la dona i als fills, hipnotitzat per la mirada de la geganta, vaig notar un no sé què a la panxa i, de sobte, vaig començar a créixer descontroladament fins a arribar a fer-me tan gran com ella.
I ens vam abraçar i vam començar a ballar.

I mentre estava en aquest estat gegantí, em vaig adonar que madurar ja és això, créixer en totes dimensions i no tenir vergonya de ballar en públic.

I allà, als peus, jo també tenia una taula ocupada per tres persones que m'ajudaven a ballar, tres persones que feien que tots els meus gestos fossin coordinats i tinguessin un sentit.

Tres persones que perfeccionen els meus moviments,
i no com un titellaire que mou el nino al seu aire,
si no com fan les onades amb la llum de la lluna,
de matinada.

I va acabar la música,
i vaig tornar a la meva mida natural,
i vaig tornar a abraçar a la família.

I els hi vaig donar les gràcies per ajudar-me a ballar amb la geganta.

I van arribar els amics que, per sort, no s'havien adonat de res.