Ball a la matinada

Un relat de: Joan C. Puiggròs

La feina de disseny gràfic del Martí l'obligava a estar-se moltes hores davant de l'ordinador. Aquest horari, a més, es potenciava quan rebia l'encàrrec d'un client que volia la feina per a ahir, que acabava ben entrada la matinada. Avui, divendres -de fet, ja dissabte--, havia estat un dia d'aquells durs i maratonians de treball, però ja havia acabat la feina i l'havia transmesa per correu electrònic. Havia deixat només per a dilluns l'enviament de la factura. Aquesta mena de clients demanaven molta pressa però també pagaven bé; calia no desaprofitar-los.
El Martí, després de tantes hores de feina, no podia anar a casa i enfrontar-se amb la soledat nocturna del pis encara en un estat de neguit, pel treball intens, minuciós i apressat. No hi havia forma d'aclucar l'ull, i com menys li venia la son, més es crispava. Així, i tot aprofitant que tenia l'estudi en un carreró de la Barcelona vella, anava a fer un tomb pel Born, que s'havia posat de moda en l'ambient nocturn, prenia una copa i ara ja sí, més relaxat, podia tornar a casa amb la certesa de caure en rodó en el llit. En aquesta ocasió, i després d'un passeig reconfortant -la brisa freda i salada del mar veí era un bé de Déu--, va entrar a una petita discoteca de música llatina, es va demanar un combinat i va seure a la barra. Ell no era de ballar però sí que li agradava observar com ballava la gent; de fet, realistament, com ballaven elles. Acostumaven a ser vertaderes apassionades de la dansa, que prenien classes entre setmana i després sortien, de nit, divendres i dissabte a posar en pràctica els seus coneixements amb sudamericans, molt hàbils, de natural, a moure's amb una certa gràcia. La música era alegre, l'ambient distès, la gent reia i això, al Martí, li actuava com un bàlsam per al seu sistema nerviós alterat. Això, i un parell de mojitos, és clar.
Mai no se sap per què, d'entre tota una munió de gent, de cop i volta hom es troba esguardant una única persona. El Martí va encendre una cigarreta i es va reacomodar al tamboret per esguardar millor la noia. Movia els malucs amb èmfasi, alçava els braços, girava, ensenyava les seves dents blanques en un somriure que li atorgava l'aparença d'haver nascut amb alegria congènita. Deuria voltar els 30, que va pensar el Martí mentre es mirava la mossa dansaire, els seus moviments, la seva figura, i va admirar aquell melic que s'entreveia quan el dinamisme del ball li tibava el jersei estret. Ell, la seva parella de ball, li molestava; deuria ser cubà, alt, fibrós, mulat, una meravella d'home que es movia amb aires de ballarí professional -o si no ho era, prou que ho hagués pogut estar-- i que es notava a anys lluny què era el que buscava en ella: el mateix que el Martí havia decidit de buscar. Per això li molestava.
Al costat d'ells, dues noies més, aquestes no tan maques, van mirar-lo, somrient. El Martí va saber després que eren les amigues de la noia, que havien advertit la seva insistència visual i, entre els clarobscurs acolorits del local, no sabien bé en qui es posaven aquells ulls interessats. Al cap de dos o tres peces musicals, la noia va aturar la dansa, cansada, i va acostar-se a les seves amigues, van riure, un glop de cubata. Va ser quan ella va mirar el Martí. Els seus ulls es van creuar i ella va girar-se d'esquena, no volia que ell la veiés riure, afalagada. Els següents balls, però això el Martí ho desconeixia, anaven dedicats cap a ell, sabent-se observada, admirada, desitjada.
El Martí s'hi volia aproximar, però no hi havia manera. Ballava sempre amb homes diferents -sort!--, i estava poc temps a la barra, que era el territori d'ell. A part, hi havia les seves amigues, que dansaven menys i que li somreien, però no l'interessaven. Al cap d'una estona, va canviar de lloc, buscant algun indret del local on ella pogués acostar-se, sola. Després ja seria ell qui l'abordaria. Però ella no es va acostar. Al cap d'una estona va anar al lavabo, va tornar a la barra, passant a prop d'ella, fregant-li l'esquena amb el colze, ella el va mirar somrient, era el moment de dir-li alguna cosa, però no se li va acudir què, i va passar de llarg.
El Martí va pensar que estava fent el ridícul amb la seva indecisió i va decidir de concentrar-se en el seu segon mojito. Ho hauria tingut molt fàcil si hagués sabut ballar com ballaven tots aquells homes, amb tant d'entusiasme, però no era el seu estil de dansa. Ho podria haver provat, tot i que mai no hauria obtingut els excel·lents resultats que ells li refregaven a la pràctica a pocs metres. Molest, el Martí va canviar de lloc la cadira i va fixar-se en altres noies, algunes de les quals, a falta de mascle, ballaven entre elles, exhibint, elles sí, les lliçons apreses prèviament en acadèmies. Algunes seguien unes passes més pautades, altres eren més espontànies; algunes es deixaven portar per la seva parella, altres imperaven en la dansa. Era, en fi, un món de rauxa indòmita, d'alegria exhibida, de sensualitat buscada i assaborida, un món de delícia del qual ell es veia obligat a romandre-hi a part.
Tanmateix, al cap d'una estona, els seus ulls van buscar de nou el cos d'ella. No la va trobar a la pista, sinó a la barra, amb les seves amigues i va sentir-se il·lusionat de sobte. Qui no semblaven tan animades eren elles, que parlaven sense la desinvoltura d'abans, molt més morigerades d'expressió i de moviments. Va pensar que ara era el moment d'anar-hi i ja havia decidit que s'hi acostaria i li comentaria a la noia, per dir alguna cosa, com de bé ballava quan va aturar a penes el gest de baixar del tamboret: les va veure agafar els abrics, que havien amuntegat en un racó i preparar-se per a marxar.
Les dues amigues van passar davant del Martí sense ni mirar-lo. Ella no; ella el va mirar als ulls. El va mirar als ulls i, a mesura que, se li acostava, el va enllaçar per la cintura tot allargant un mà i, tot en el mateix moviment, va posar els seus llavis en els d'ell. El Martí va notar uns llavis fins i suaus, oberts, deixant pas a una llengua de seda, gruixuda, movedissa, salina. El petó va ser llarg, tendre, vellutat, i quan ella es va separar es van mirar als ulls, a poca distància. En aquesta ocasió, el Martí va ser directe:
--On vas, ara?
--Ara a casa.
--T'hi acompanyo.
Va veure com les amigues esperaven, a pocs metres, amb expressió adusta.
Ella va tirar-se enrere, fent onejar la cabellera. Va riure.
--No, guapo -va dir--. Has fet tard.
I va disposar-se a marxar.
--Espera...!
Ella es va aturar.
--Si tu tens el dret de donar-me un petó, jo també tinc el dret de donar-te'n a tu.
La noia va somriure lleument, ara va ser ell qui la va engrapar per la cintura, la va apropar, va repetir-se el petó, un petó que el Martí va fer amb la por que ella tornés a separar-se, perquè ell no s'apartaria per més que el big-bang es reproduís allí mateix. Quan la mà d'ell va descendir de la cintura cap el cul, ella la va agafar i va dir-li, amb amabilitat, que no.
--Adéu -va fer.
--Adéu.
El Martí, de nou solitari, va demanar-se un tercer mojito, cosa poc habitual en ell i va pensar en allò que li acabava d'ocórrer. Era el primer cop que passava així, de cop i volta, sense saber ni el nom d'ella. Que, per cert, com es deuria dir?
Va restar aïllat, bevent, fumant. Pensava només en ella, en el petó, en els seus llavis, la llengua, les dents dures, i va desitjar com mai que els inventors de coses, els enginyers de conceptes, els dissenyadors de sensacions s'afanyessin a crear allò que més falta li feia en aquell instant. El petó llarg, quilomètric, inacabable: el petó infinit.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Joan C. Puiggròs

1 Relats

0 Comentaris

854 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor