Balances

Quan un home posa una cara de tres déus és que s’albira tempesta. Però si un déu fa una cara de tres déus, pinten bastos, però que molt bastos... En aquest darrer cas, hi ha una justificació clara: la nineta dels seu ulls, l’Home, en una actuació megalomaníaca d’enriquiment egocèntric, s’està carregant literalment la resta de la seva Creació. Emissions de diòxid de carboni incontrolades, producte de la voraç activitat econòmica humana, han provocat un efecte hivernacle primer, i un canvi climàtic irreversible després. Per culpa de l’”homo sàpiens”, les pluges han minvat arreu de manera alarmant i l’aigua ha esdevingut un bé preuadíssim. Sense aigua, les collites perillen i la població mundial, en nombre creixent exponencialment, es veu abocada a patir més fam que un gos lligat a un carro. I si la sequera malmet el que cal conrear per alimentar-nos, doncs a barallar-se per l’aigua! Sequera, fam, set, guerra... un desastre de proporcions bíbliques que ha fet perdre l’oremus al pare de la criatura, convençut que ha parit un monstre que se li ha pujat a cavall. Conseqüentment, no li queda més remei que exclamar:
- Ja en tinc el pap ple, porteu-me les balances! – aparteu les criatures, que ja tenim els bastos aquí!
Aclarim-ho, s’està referint a les balances del dia del Judici Final. Quan ens haguem convertit tots en ànimes etèries (vull dir, que no quedi ni l’apuntador), en un platet de la balança hi posarà les bones obres de cada persona i, a l’altre, les malifetes. Si pesen més les primeres, al Cel hi falta gent; però si us heu dedicat a mortificar el proïsme, aleshores a fer bullir l’olla a can Banyetes. Quan hagi passat tota la humanitat per l’adreçador, el món ja pot anar-se’n a can Pistraus...
L’àngel secretari de Déu Tot Poderós, com a bon alt funcionari que coneix millor els entrellats de palau que el mateix cap de govern, no necessità un aclariment del que passava pel magí del seu amo i posà fil a l’agulla.
- Com goseu? Cercar les balances del Judici Final al bell mig del Cel? Com carallot us penseu que hi hem arribat, aquí? A base de robatoris, com vulgars lladregots? Passa cap allà! – i sant Pere de què que no li llença les claus pel cap.
- Que nosaltres amaguem les balances del Judici Final? Però si som els primers interessats en què es celebri el més aviat millor, segur que ampliaríem de manera clara la llista dels que es passaran l’eternitat amb els picarols ben torradets. No patiu, si enxampem el condemnat que se les ha endut d’estranquis, les tornarem amb el cap del lladre en una de les safates, i ja podreu encetar el judici final – i el dimoni esclafí en una rialla burleta.
- Això de trobar les balances, és una altra prova a superar per decidir d’una punyetera vegada si pugem al Cel o baixem a l’Infern? Sincerament, això comença a passar de taca d’oli... – argumentaren els del Purgatori.
Però les balances no apareixien. I sense balances, ni judici, ni final. Com que Déu-Pare s’adona de tot, començà a sospitar que alguna cosa no rutllava. I com que ho sap tot i llegeix el pensament de tots, es dirigí al seu àngel-secretari, al qual les plomes de les seves ales tremolaven com les fulles seques acaronades pel vent de la tardor, símbol inequívoc d’un cangueli bestial, vull dir celestial:
- A veure, si no són ni al Cel, ni a l’Infern, ni al Purgatori, és que estan en un altre lloc, fa?
La cara de l’àngel no podia ser més blanca (els àngels són d’un blanc puríssim, pura llum enlluernadora), i només s’atreví a assentir amb el cap.
- Aleshores, només poden ser als llimbs – i somrigué satisfet de la seva lògica implacable, més satisfet que Déu, vull dir que ell mateix, que ja és difícil.
Palplantats als llimbs, Déu i secretari es dirigiren als que allí habitaven: els patriarques, entre d’altres homes justos anteriors a la vinguda de Jesucrist, i els infants morts sense haver estat batejats.
- Benvolgut Pare Altíssim, ens resulta inconcebible que Vos, Totpoderós, no pugueu esbrinar on són les balances del Judici Final. I encara més, que necessiteu d’aquest estri tan senzill per determinar la nostra sort, fins ara massa dissortada i trista – li etzibà sense anestèsia un vellet venerable de barba blanca llarguíssima, pell clivellada i posat pacient recolzat en un gaiato. Davant d’una argumentació difícil de refutar, Déu decidí que aquella colla de vells xarucs i emprenyadors serien un os dur de pelar, per la qual cosa cridà el seu Fill fet Home, li manà que baixés a l’Infern i negociés amb en Llucifer el seu alliberament. Un interlocutor menys, un maldecap menys. Per poca estona.
- Qui ets tu? – s’hi adreçà un dels nens no batejats, l’altre col•lectiu afectat.
- Sóc Déu – respongué una mica escamat, que encara que tots som fills seus, ja se sap que hi ha pares que s’esforcen poc en conèixer els seus plançons.
- Impossible, els infants que estem als llimbs no podem veure la teva cara, la nostra màxima felicitat, precisament perquè no ens podem moure d’aquí. D’acord, això no és l’Infern, ens van dir que estem en un estat de beatitud permanent, però és mortal d’avorriment, t’ho juro per tu (o sigui, per Déu).
- Bé, avui en faig una excepció, t’ho pots ben creure. Però tant se val, he vingut per les balances del Dia del Judici Final – insistí, que no les tenia totes.
- Les balances les té en Pemi – féu un nen que parlà diluït entre la massa encuriosida d’ulls menuts – Les fem servir per jugar a cuinetes.
- Molt bé, doncs me les deixeu una estona i us les torno en acabat – resolgué majestuós.
En Pemi feu que no amb el cap.
- Dels llimbs no en pot sortir res – declarà amb una asserció i serenor impròpies de la seva edat. – Primer hauríeu de decidir què fer amb tots nosaltres – i l’interpel•lat es sentí com el caçador caçat per tanta teologia enrevesada. Defineixen els llimbs com un lloc-estat d’aquells que, havent mort abans d’arribar a l’ús de raó i sense estar batejats, i per tant amb el pecat original però només amb aquest pecat, estan privats de veure Déu, encara que no estan castigats amb penes aflictives sinó que poden gaudir d’una felicitat natural. Si això no és recargolat, que baixi Déu i ho vegi (en certa manera, és el punt en què estem).
- Primer les balances, i us asseguro que sereu inclosos en el Judici, com si fóssiu un més.
- És injust, nosaltres vam morir sense ser batejats, això és, sense ni haver pogut fer cap mal, per què se’ns ha de jutjar aleshores? Aquí no hi ha presumpció d’innocència? – raonà el vailet, tan implacable com impecable.
- Bé, és un dir, faríem com si fóssiu condemnats però les vostres al•legacions serien ateses i podríeu gaudir del Cel en un tres i no res, pur tràmit administratiu – la veu el traïa, el coll no li tocava la túnica, els intents d’engalipar-los perdien força.
- Nosaltres, condemnats?! O sigui que comencem el procés fent trampes? On s’és vist això?! Ni parlar-ne! – s’enfurismà en Pemi, en una rebequeria pròpia de l’edat.
“Refotuts infants de Déu”, maleí per dins. “Mira que ho aconsellen, de no raonar amb els nens, que sempre et surten amb un ciri trencat. Qui amb mainada s'acotxa, cul-cagat es lleva, casum déna”.
- I doncs, què proposeu? – una rendició sense precedents en tota la història sagrada?
- Passaport directe cap al Cel sense judici ni falòrnies, que això dels llimbs és una gàbia daurada.
- O sigui que no accepteu un judici perquè considereu que no seria just i, en canvi, voleu que em salti a la torera tot el que defineix el lloc on sou? Si les balances no poden sortir dels llimbs perquè d’aquí no en surt res de res, vosaltres tampoc, que carai! – i els assenyalà amenaçadorament.
I així segueixen les converses bizantines. Ara surts, ara no vull, ara no pots, ara que sí, i torna a començar la cançó de l’enfadós. El problema és que entre l’eternitat de Déu i els nens dels llimbs hi ha massa diferència generacional. Tothom sap el que costa d’entendre’s entre pares i fills, imagineu-vos aleshores entre algú que ha viscut eternament i un altre que ho ha fet tan sols unes hores o dies, l’entesa és quasi missió impossible.
D’aquí que, per ara, el Judici Final quedi suspès. A veure si troben un desllorigador de l’assumpte, que els que som a la Terra ja comencem a estar una mica fastiguejats de tanta existència decadent i voldríem encetar una nova vida, tal i com ens van prometre sempre al catecisme, ho dic bé? Amén.