Cercador
Bacteri urinari
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Un dimarts tretze un home de nom Honorat es va embarcar i casar amb una dona de nom Urbana. L'Honorat, alt com un Sant Pau, i l'Urbana que semblava la carabasseta al seu costat. Per fer-li un petó, ella tenia una escala desplegable amb sis graons o bé ell s'agenollava. Era tan entranyable que sempre que se'l feien en públic la gent els feia fotos. I la parella, en acabat, passava un platet. Així s'havien pagat el viatge de nuvis. Entranyabilíssim.
Però (sant connector, sempre existent i portant alguna problemet o problemàs adosat) l'Urbana tenia els ronyons delicats, cosa de ser d'octubre, es veu.
Cada poc temps patia una infecció d'orina i això aixafa molt.
I va voler la casualitat (malparideta, ella, torrecollonera i dimonieta) que n'agafés una d'aquelles de fer pipís de color fosc gola de llop malalta.
L'Honorat, entristit, va encongir-se una mica. Quan l'Urbana pujava la desplegable per petonejar-lo per la resignació mútua, aleshores només calia pujar cinc graons. La despesa de soles per un graó a la llarga podia suposar un parell de sabates menys! Compartien aquesta mena de pensaments estalviaires. Més que entranyable.
La via ordinària per atacar via urinària era medicació rigorosa i, és clar, aparcar les relacions amoroses al cent per mil. Prou que ho sabien.
L'Honorat era molt cardaire, més que l'Urbana (que déu n'hi do!) i l'expectativa d'aquell viatge a Playa Bàvaro només sucant pa amb oli per berenar l'encongia i encongia...de tot arreu.
Era tan tràgic tot plegat que calia actuar. Trobar una solució. Via internet-ràpid va contactar amb una estranya xarxa social amant de col·leccionar bacteris a canvi de quedar-se'ls com a tema inspiratori, àdhuc com a muses, per a tota mena d'afers culturals i recreatius. Quina sort! El destí demostra que a vegades pot ser generós. Un brindis.
Aquella bona gent van enviar cap a la barca on la parella seia, contemplant el Mediterrani de peixos i plàstics i caques, un Operaire en Vint Segons. Ni van veure com va ser allà per la inusitada celeritat ni van copsar com ni tan sols adormia l'Urbana ni com màgicament li extirpava el que li interessava. Llavors sí: els va donar la mà en senyal de comiat (se la va descollar i tonar a collar) somrient i dient "gràcies", ja que en arribar va anar per feina i en tant poc temps poc temps hi havia per salutacions ni bàsiques i cap dels tres ho va trobar de maleducat.
El viatge de nuvis va ser un èxtasi continu. L'Honorat i l'Urbana van gaudir de l'estar més enganxats que un xiclet i dolçament i salvatgement i de mil maneres kamasútriques més que formen part de la seva inaudita intimitat (per fer-ne una enciclopèdia).
Internet cada dia sorprèn més!
Però (sant connector, sempre existent i portant alguna problemet o problemàs adosat) l'Urbana tenia els ronyons delicats, cosa de ser d'octubre, es veu.
Cada poc temps patia una infecció d'orina i això aixafa molt.
I va voler la casualitat (malparideta, ella, torrecollonera i dimonieta) que n'agafés una d'aquelles de fer pipís de color fosc gola de llop malalta.
L'Honorat, entristit, va encongir-se una mica. Quan l'Urbana pujava la desplegable per petonejar-lo per la resignació mútua, aleshores només calia pujar cinc graons. La despesa de soles per un graó a la llarga podia suposar un parell de sabates menys! Compartien aquesta mena de pensaments estalviaires. Més que entranyable.
La via ordinària per atacar via urinària era medicació rigorosa i, és clar, aparcar les relacions amoroses al cent per mil. Prou que ho sabien.
L'Honorat era molt cardaire, més que l'Urbana (que déu n'hi do!) i l'expectativa d'aquell viatge a Playa Bàvaro només sucant pa amb oli per berenar l'encongia i encongia...de tot arreu.
Era tan tràgic tot plegat que calia actuar. Trobar una solució. Via internet-ràpid va contactar amb una estranya xarxa social amant de col·leccionar bacteris a canvi de quedar-se'ls com a tema inspiratori, àdhuc com a muses, per a tota mena d'afers culturals i recreatius. Quina sort! El destí demostra que a vegades pot ser generós. Un brindis.
Aquella bona gent van enviar cap a la barca on la parella seia, contemplant el Mediterrani de peixos i plàstics i caques, un Operaire en Vint Segons. Ni van veure com va ser allà per la inusitada celeritat ni van copsar com ni tan sols adormia l'Urbana ni com màgicament li extirpava el que li interessava. Llavors sí: els va donar la mà en senyal de comiat (se la va descollar i tonar a collar) somrient i dient "gràcies", ja que en arribar va anar per feina i en tant poc temps poc temps hi havia per salutacions ni bàsiques i cap dels tres ho va trobar de maleducat.
El viatge de nuvis va ser un èxtasi continu. L'Honorat i l'Urbana van gaudir de l'estar més enganxats que un xiclet i dolçament i salvatgement i de mil maneres kamasútriques més que formen part de la seva inaudita intimitat (per fer-ne una enciclopèdia).
Internet cada dia sorprèn més!
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435675 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com