Avui t'he vist marxar

Avui t'he vist marxar. Els teus passos avançaven lentament sense aturar-se i jo et mirava dissimulant la meva petita tristesa. Una veueta en el meu interior feia crits per acostar-se a tu. Però tu eres cada vegada més lluny. Ja eres al capdavall de l'escala.
Em parlaves, te'n reies de mi. Jo com sempre, tartamudejant intentant ser com sóc sense gaire èxit. Tot i que menys que altres vegades(tot s'ha de dir).
Al cap de ben poc he marxat jo. Que potser encara eres per allà? La meva mirada et buscava per tots els racons del carrer, però no en quedava ni rastre. Cap indici de la teva presència.
He continuat el meu camí intentant somriure. No ha estat difícil. El record de les estones compartides alegren a qualsevol.
Al arribar a casa he escrit. He escrit com tu ets. Això és fàcil. És com jo sóc. Com jo respiro. Com m'agrada. Una conjunció de paraules i oxigen. Un aire que m'envolta a tota hora. Igual que tu. Omplint-me de paraules que arriben més enllà. Allà on les mans no arriben i no ho pots tocar. Allà on l'aire sempre és fresc i calent alhora. Retrobar el que em flueix per la sang i em transpira per la pell. El que vol sortir de mi només per airejar-se però sense que el deixi esvanir-se del tot, ja que l'efecte que em produeix em reneix i em carrega de nous pensaments. On estàs tu, bàsicament. Un tu que és un jo. Un jo que sóc tu. I tu que m'ensenyes i jo que n'aprenc.