Avui també m'enamoro

Avui, com molts caps de setmana, decideixo esmorzar fora de casa, per allò d'esquivar sorneguerament la meva parella de fet, la solitud.

Trio, sí... trio anar al poble veí. Entro en un bar, cares noves i preuada zona, en extinció, de fumadors.

Vaig massa distreta i això no pot ser bo; he d'obrir bé els ulls o em perdré les foteses, invisibles sovint als ulls d'un adult, a què la vida ens convida.

El diari d'avui, amb l'ajut dels suplements del diumenge, reclama la meva atenció. Provo de concentrar-me en l'acte reflex de llegir. Si la mestra em veiés, no podria dir que progresso adequadament en comprensió lectora perquè mentre llegeixo el tercer paràgraf encara no sé de què va l'article. Amb la moral prou baixa com per amorosir els ulls amb pausades i, per sort, dissimulades llàgrimes, no puc permetre'm un suspens a primera hora del matí. O sigui, aturo la lectura i em limito a ser-hi amb els sentits més o menys desperts. Llavors agraeixo a les meves mans que hagin acceptat tancar el diari en comptes de convence'm de qualsevol altra opció com rascar-me l'orella o posar un irreverent dit dins el nas. No ho agraeixo pas per cap tipus d'acte espiritual, après en un taller de cap de setmana, sinó pel fet que deixar de llegir m'ha permès...VEURE'T!

Ets darrere el taulell i serveixes un cafè. Somrius alegrement, gest que no sempre és tan fàcil com voldríem. La teva mirada és tan blava com neta. I independentment de la feina que se t'acumula, tens paraules per a tothom. No pas un tothom genèric, saps ben bé quin és el llenguatge que copsarà casdascun dels teus clients. Parles de política i, fins i tot, anomenant algun líder del PP, segueixes dedicant un somriure al teu, tan present, interlocutor. Ni el cafè amb gel és fred si està a prop teu. Em deixo enamorar amb la facilitat que un infant baixa el tobogan; però no és en els teus ulls ni en el cul que em fixo. No vull caure en els tòpics de l'antiquat enamorament femení. Tampoc em dispares la libido sexual suposadament amb copyright masculí. És la teva essència que m'encisa, és la senzillesa com a colofó de la lliçó diària d'intel·ligència magistral.

Encara no m'has dit res i ja sé que et vull al meu costat. T'agafaria del bracet i et persuadiria perquè m'acompanyessis una estona i les guspires de la teva frescor escollissin passar les vacances de setmana santa rondant-me, en comptes de reservar-se per al viatge exòtic que ofereix la xiqueta amb pits generosos que hi ha a la taula del costat. M'imagino que segrestar-te deu estar sancionat pel codi penal; els legisladors saben prou bé que posseir-te seria un acte egoista i que la humanitat perdria l'alè jovial del tarannà de poble al qual tan bé representes.

T'apropes i sento unes ganes boges de cridar l'atenció perquè puguis dedicar-me un espai del teu temps.

Em demanes què vull prendre per esmorzar. No puc dir-te la veritat, no puc confessar-te que el que vull és tenir la teva capacitat de seduir que eclipsa, alhora que reconforta.

Em poso nerviosa però, aquesta vegada, no te n'adones.

Llavors, com l'adulta cansada de triar entre una opció o una altra sense massa èxits acumulats en les darreres eleccions, et convido perquè em facis l'entrepà que tu vulguis. Acceptes la juguesca pretesament innocent i la complicitat ens fa restar a l'espera dels resultats de la quasi aposta. Sense parlar ens hem dit tantes coses que, per avui, ja podríem plegar. Els minuts corren lentament. És una espera tan llarga com absurda, però em sembla que els dos som conscients que estem jugant amb el cor a la mà, com dos nins esperant la recompensa del caramel.

Arribes amb un somriure trapella que confirma que estàvem jugant, l'un amb l'altre, sense cap intenció, ni de primera divisió ni de segona regional.

Miro l'entrepà. És tan gran que el plat sembla un actor secundari. I per sorpresa meva, al ben mig de les dues llesques, hi ha una de les "xistorres" més picants que mai més provaré.

Amor meu, has guanyat. Tota la tarda et tindré present i pensaré en tu cadascuna de les hores que hi ha entre les moratòries que em concedirà la tan preuada sal de fruites que m'he hagut de comprar tot just en sortir del teu bar.

Un cop més, la maquiavèlica senzillesa de la quotidianitat ha guanyat la partida.