AVUI NO, POTSER DEMÀ

Un relat de: MEI NU
No seré aquí quan surti el pròxim vol a Shanghai. Tinc la sensació que el quist m’engoleix per catapultar-me a una altra dimensió. Intento embriagar les neurones fins deixar-les estabornides. Fum de peta i alcohol a la sang. Avui he de morir. És la cosa més important que faré a la vida i les coses importants sempre fan por. Farà mal? I Ell? Mai sabrà que he mort esperant la seva trucada. Millor així. I si després em volgués? Mai podria tornar. La cara descomposta. No em tornaré a veure més . Quins ulls més tristos. Però tant vius! Prou! això és un adéu. Les llàgrimes esborren el present . El meu cos nu dins l’aigua massa calenta de la banyera. El ganivet massa real, massa factible. Les meves venes massa meves encara. No puc. No, encara no. Potser demà .Deixa que algú m’estimi tant com el vaig estimar a ell i després aniré on tu vulguis. Anem enrere, tornem a començar. Com et dius? Em dic Irene.

MEI NU

Comentaris

  • La vida...[Ofensiu]
    AVERROIS | 30-05-2011 | Valoració: 10

    ...és una lluita constant, tot el que ens envolta ens dona pas a VIURE. És cruel sentir que no hi ha remei, que tot el que pots pensar té una data de caducitat, però res està escrit, i el que ho digui menteix. Fins al últim sospir hi ha esperança, potser no hi han miracles, però la vida n'es un d'ells. L'hem de exhaurir fins a la última gota, sigui dolça o sigui amarga. La meva mare sempre deia que qualsevol problema ha de passar primer pel coixí, l'endemà tot pot ser diferent.
    Benvingut/uda a relats en català, tot un món s'obra devant teu.
    Una abraçada.