Avui has begut

Avui has begut, Neus. Has begut per oblidar-te de tot. Però encara te’n recordes, oi? Encara no ho has aconseguit, beu, deixa que el líquid et llisqui gola avall, que et cremi, que t’encengui, beu, beu, beu… No en vessis ni una sola gota al ballar, tot cap a dintre del teu cos que l’espera amb impaciència. No pensis. Ara ja no… Els ulls humits et brillen i els teus vermells, injectats de sang. No saps si t’agrada la música que posa el DJ, no t’ho has preguntat, però tu intentes seguir el ritme movent la cintura, ara a un costat, ara a l’altre, dreta, esquerra, dreta, esquerra, dreta, esquerra… Et fas un embolic amb els peus que intentes solucionar per a no fer el ridícul, sempre has estat una bona ballarina, però avui tot és diferent. Et sents com un habitant d’un altre món, llunyana a la terra. Estàs amb els amics de sempre. La Mercè et mira preocupada, se t’acosta i et xiuxiueja a l’orella que no beguis més, que et sentarà malament. Però tu no li fas cas, agafes el vas de whisky amb coca-cola, te l’apropes als llavis, els llavis que desitgen ser besats per ell, i en beus un glop llarg fins apurar fins a l’última gota. La teva boca dibuixa un somriure ximplet, t’acostes a la barra, la cambrera, una rossa tenyida amb un cos diminut, tarda en servir-te perquè està ocupada amb els altres clients. Se’t trava la llengua, però a la fi aconsegueixes demanar un altre whisky amb coca-cola. Des de sempre has après que no era bo fer mescles, que l’estómac no ho resisteix. I tu, com a bona nena, tota l’estona beus el mateix.

Saps que un noi et mira, t’està desitjant. Ho notes amb la seva mirada penetrant, aquells ulls de gat que li brillen en la foscor del local.

De quan en quan gires el cap i mires el rellotge amb impaciència, com si estesis esperant a algú. Però aquest algú no arriba, sembla que no vindrà. Si veus alguna ombra d’algun cos que se li pugui assemblar, el cor et batega com un foll. Però després comproves que no ho és i respires alleujada perquè no el vols veure. O si? Ni tu mateixa ho saps. Però saps que si el veus, tot, absolutament tot, et tornarà a la ment, i el beure t’haurà estat inútil. La baralla d’aquesta tarda, els teus plors, les seves paraules, l’últim comiat d’una relació que no semblava tenir fi, se’t barreja amb el whisky. Encara et fan mal les ferides per això t’hi poses alcohol, per desinfectar-les i et couen més i més… Però al mateix temps se t’adormen. La Laia et mira mofeta, avui està contenta com un gínjol, està eufòrica i tu saps el per què. Li has deixat el camp lliure a la senyoreta. No pots resistir la seva mirada triomfal que se’t clava ben endins. Te’n vols anar. T’acostes a la Mercè i li dius que vas un moment a fora a estirar les cames. Ella insisteix en acompanyar-te però tu vols estar sola, n’has d’aprendre a estar-hi ara que ell t’ha abandonat. Camines entre la gent de la discoteca, mòmies que ballen a un ritme imposat per la forta música. Algú et trepitja un peu al passar però ni tan sols te n’adones.

Saps que un noi et mira, t’està desitjant. Ho notes amb la seva mirada penetrant, aquells ulls de gat que li brillen en la foscor del local.

Ensenyes la mà dreta i el porter que sembla mig adormit et posa la marca de la discoteca i et sents com una bestioleta indefensa. Ara ja no et puc veure, però t’imagino sortint al carrer, fa molt de fred però tu no en sents. Fins i tot, amb les presses t’has oblidat de l’abric per escapar dels ulls de la Laia. Sé que camines sense un rumb fix, fent ziga-zagues de banda a banda d’algun trist carrer estret dels voltants de la discoteca. Et costa caminar i t’asseus a l’entrada d’una casa. T’encens un cigarret. El cap et dóna voltes com una nòria que no s’atura. Et sents molt marejada i et trobes malament i sé que en el fons lamentes haver begut tant, però ara ja no s’hi pot fer res. T’aixeques ràpid i vomites tot el que portes endins. I et sents sola, molt sola, en aquest carrer fosc i solitari. Plores i les llàgrimes et van desfent el maquillatge i sembles un quadre abstracte. Fa tanta estona que plores que ja se t’ha oblidat la raó. Plores per ell o per tu? L’estimes encara? Et sembla molt complicat de definir. L’has estimat algun cop o només volies a algú, sense cap cara fixa, que estigués al teu costat? Acabes pensant que l’amor no existeix, que tot és pur egoisme. Després de estar filosofant sobre la teoria de l’amor saps que plores per egoisme i et sents bruta i malament.

Un noi et mirava, insistent, amb aquells ulls de gat penetrants…

Tornes a la discoteca desfent el recorregut que has fet abans. Li ensenyes al porter la marca que portes a la mà dreta i et deixa entrar. Intentes recordar on estàveu i busques els teus amics entre la gent. A la fi veus el cap de la Mercè, camines, t’hi acostes i li dius que ja tornes a ser aquí. Ella respira alleujada en tornar-te a veure i et pregunta com et trobes. Tu ni tan sols li contestes. El noi d’ulls de gat et gasta amb la seva mirada i et sents desitjada. T’apropes el got de whisky amb coca-cola que havies deixat per la meitat i te’l beus d’un sol glop. La mà et tremola i em temo la meva fi. Neus, què fas? No et moguis així! Però sé que les meves queixes són inútils perquè no les pots sentir. Agafes un xiclet sense sucre i te’l poses a la boca per treure’t el mal alè que t’ha produït l’alcohol. I en aquest moment, jo, et rellisco de les mans i vaig a parar a terra. Paaaffff! Em sento com un kleenex. Des de terra on estic, trencat per diverses parts, encara puc sentir com t’acostes a aquell noi i li dius:

—Hola, em dic Neus, i tu?
Mentre penses que tot és pur egoisme.