Avui és un dia clar

Un relat de: Alex Roa
El somni s’ha estroncat, i la Clara frega les parpelles tancades; en obrir-les, el somriure intens d’en Bru apareix cobrint tota la vista. Els llavis es mouen; les orelles reben sons.
- Bon dia. – I un petó al front.
Una mà càlida frega una de les galtes de la Clara. Respon amb un somriure. Avui és un dia especialment clar, de cel obert, immens. La finestra s’ofereix amb els dos batents desplegats, com en un èxtasi indefinit, mostrant l’altra banda del llindar. El bosc i els edificis més enllà, el turó d’Anceleda a la dreta, i l’horitzó marítim a l’esquerra.
El mar... Es pot respirar. La Clara omple les foses nasals de l’aire fresc que irromp. Avui és un dia clar.
No és la feina el que l’amoïna, mentre seu a l’escriptori de l’impremta i redacta un correu urgent per a un editor interessat. Es frega els ulls, com dues hores abans al llit, davant el rostre radiant d’en Bru, i torna a mirar la seca pantalla. No és la feina el que l’amoïna.
S’enduu la tassa als llavis i tasta un amarg cafè, inhalant una olor intensament plaent. S’aixeca i porta els papers a la Cristina. La Cristina li somriu un segon i torna la vista a l’escriptori. Ella es queda quieta uns instants, i marxa. No; no és la feina el que l’amoïna. És una altra cosa, sense nom i sense cara. Hi dóna voltes mentre camina, al vespre, camí de casa.
En Bru encara no ha arribat. Són les set, i ell sol arribar a dos quarts de vuit. Tampoc és ell el que amoïna la Clara. És una altra cosa, que no es pot descriure. Un pessigolleig a l’estómac, i potser un petit pensament, una idea estúpida que s’ha començat a introduir subtilment al seu cap... Potser. Però no sap adonar-se ni ella de quina és aquesta idea corrupta a la seva ment. Comença a despullar-se per entrar a la dutxa. Li fa mal el cap; un lleuger dolor que s’apodera de la seva capacitat de concentració. La dutxa li anirà bé.
Es sent la porta. Amb el barnús i els cabells encara molls, baixa animada a rebre en Bru. Esperava notícies de la seva feina; aquell possible client xinès interessat en un producte molt car. Li analitza l’expressió: la reunió no ha anat bé. La pregunta és innecessària, i en Bru explica els detalls de l’esdeveniment, ràpidament i amb un to de fingida indiferència. La Clara s’hi apropa i li frega l’esquena lentament; el mira, i li frega els llavis amb el dit.
Feia temps que no havien gaudit tant fent l’amor; massa pressió a la feina d’en Bru. L’ha recuperat, però ell ha perdut una oportunitat que ella sap que és molt valuosa. El mira, pensativa. És evident que s’estimen d’una manera especial, més enllà del pragmàtic. L’abraça. Al cap i a la fi, tampoc és això el que amoïna la Clara.
S’acosta a la cuina i olora aquell vapor saborós que surt de la paella. En Bru no cuina pas malament; fins i tot s’atreviria a dir que hi té certa traça, tot i que no tant com amb les vendes. El sorprèn abraçant-lo des de l’esquena. Olora el sofregit; l’olora a ell, el seu coll, els cabells curts. Sona el mòbil.
És de la impremta; el correu ha obtingut una resposta negativa. Un altre client perdut, una altre “quasi” que no ha arribat a ser. Tant se val, perquè això no l’amoïna; és sols un client més. Torna a la cuina i abraça amb més força en Bru. Ell si que és un fet; és allà, amb ella, i ella sap que sempre hi serà. Ell es gira i somriu als ulls de la Clara. Sembla que li hagi llegit el pensament. Però això no és possible, pura coincidència.
A la tele hi fan deixalles. Les observen abraçats al sofà. Sols una cosa excepcional els pot sorprendre i trencar l’harmonia d’un moment dolçament quotidià. I això és el que passa; una llum sobtada que arriba de la finestra, freda i pàl•lida. Gairebé com la Clara, que es sent glaçar la pell i ha empal•lidit. En Bru es preocupa, s’aixeca per mirar què és el que hi ha allà fora. La Clara no, la Clara observa des del sofà i espera que en Bru li expliqui alguna cosa. Però ell tarda en reaccionar; està allà, palplantat davant la finestra, a contrallum.
- Què passa? – Pregunta ella, un xic inquieta.
No hi ha resposta. En Bru no només no es mou; tampoc parla. Els calfreds envaeixen el cos de la Clara, i la paralitzen. No es pot aixecar.
- Bru! Bru, que em sents? Què hi ha allà fora?
No hi ha res allà fora. No hi ha absolutament res. Bé, sí; llum. Aquella llum blanca i radiant que no surt d’enlloc.
És això el que preocupa la Clara. La llum. Avui ha fet un dia clar, però potser ho era massa. No entén què pot passar, però està convençuda que des de bon matí la llum ja no era la mateixa. I el pitjor és que en Bru ja no hi és. Juraria que no ha apartat els ulls de la finestra, però ara ja no el veu, i tampoc l’ha vist marxar ni desaparèixer. On és en Bru? Ha anat a la cuina? No aconsegueix entendre-ho.
Ja fa massa dies que en Bru no apareix. L’han deixat de buscar. I, a la Clara, l’han titllada d’excessivament imaginativa. El terapeuta li ha proposat la hipòtesi d’haver velat l’instant traumàtic amb aquella fantasia de la llum. És que a la Clara, diu el terapeuta, li preocupa massa la llum. Quina mania que tenen els psicòlegs de veure instants traumàtics i fantasies a tot arreu, es diu la Clara. Ella sap que no s’ha inventat res. La llum és real.
S’estronca el somni. L’aire es percep estrany. No, estrany no; familiar. Estranyament familiar. Els ulls li revelen a la Clara el llit buit, bé, amb ella dins. Però sense en Bru. Els llençols blancs fulguren amb la llum que entra per la finestra. L’aire, l’aire estrany... És el mar, la mateixa olor que aquell matí en què, per primer cop, la llum va ser massa brillant. Avui també ho és. Què ha canviat? En Bru segueix sense haver aparegut. I a ella li manca alguna cosa; no sap ben bé què, potser és alguna cosa que no es pot explicar. Alguna cosa sense nom, sense cara; com la llum. La llum té nom, però no té cara. Tanmateix no es pot explicar. És, simplement, llum. Podria parlar hores i hores, explicar moltíssimes coses d’en Bru, o de la Cristina, o de la seva pròpia feina. Però la llum sols és llum, res més.
El correu que ha escrit no li agrada; l’esborra i torna a començar. Està amoïnada, com aquell dia. Però tampoc entén perquè, com aquell dia. Acaba el correu i pren apunts; els porta a la Cristina, com aquell dia. Ella somriu, com aquell dia, i la Clara recorda com d’amiga n’és de la Cristina. Probablement, es diu, també aquell dia li va passar pel cap.
Torna a caminar fins a casa pensativa, com aquell dia. Es despulla i es posa a la dutxa, i sent algun soroll a la porta... Com aquell dia. Però aquell dia en Bru era a la feina, i no estava desaparegut. Com aquell dia, la Clara baixa les escales, encara amb els cabells molls i el barnús posat. Però no hi ha ningú. S’ho deu haver imaginat; un soroll qualsevol li ha despertat el record d’aquell dia. Probablement és això, es diu la Clara. S’eixuga i es posa el pijama, i després cuina. Com aquell dia... O no; aquell dia no va cuinar ella. Cuinava en Bru. Intenta olorar aquell sofregit incipient. Ella no cuina tant bé.
Tal com aquell mateix dia, i com quasi cada dia des de feia uns quants anys, la Clara mira deixalles a la tele mentre seu al sofà, sola. Sola no ho havia fet mai, però portava uns quants dies obligada a fer-ho sola. En Bru no hi era.
Talment com qualsevol dia, però, sols una cosa excepcional podria fer-la trencar aquella harmonia quotidiana mentre observava la tele. I això és el que passa, ni més ni menys. Quelcom excepcional. La Clara veu alguna cosa a la finestra. Una ombra, alguna cosa que es mou, gairebé com tota una gran ombra que s’acosta i submergeix la finestra de foscor. Aquest cop, la Clara s’aixeca i s’acosta a mirar què és allò que inunda de foscor tot el llindar, ja que sent que alguna cosa l’hi empeny. No hi ha res allà fora. Sols la foscor absoluta de la nit, i sense la llum de la lluna, ni les estrelles puntejant constel•lacions. Tan sols foscor. No es diria que és com aquella nit, la de la llum inundant-ho tot. Si bé avui tampoc es veu res.
La Clara decideix sortir a fora. Obre la porta; torna a observar aquella foscor, més absoluta que el no-res. Tanmateix s’hi sent a gust. Potser aquella buida foscor està més plena que ella mateixa, que porta uns quants dies sentint que alguna cosa li falta. Això li dóna la determinació. La Clara surt, i desapareix enmig de la foscor.
La Clara frega les parpelles tancades; en obrir-les, el somriure intens d’en Bru apareix cobrint tota la vista. Els llavis es mouen; les orelles reben sons. No s’ha estroncat cap somni. El somni és això. La Clara sap que ja no en sortirà mai més.
A la casa, tanmateix, ja no hi ha llum. Ni llum, ni foscor. Han fugit els dos.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer