Avui em sento poeta, però el desembre de 2094 seré mort

Inspiro, com qui vol arrencar una cursa enmig d’una pluja a bots i barrals.

Respiro, convençut, quan fructificar en un estat del benestar no procedeix.

Veig, incrèdul, com el temps de crear ha esdevingut la pedra angular dels dies per venir.

Maquino, a destemps, la insigne i manifesta tendència a desfer la incògnita.

Estripo, destriant allò que m’engavanya, la foto del maniqueisme pervers.

Emprenc, treballant la imaginació, un camí de motivacions aparents.

Romanc, tens, a l’espera de resoldre el misteri de la llum al final del túnel.

Estrenyo, rabiós, les pretensions que m’aïllen de tot somicaire somni sibil•lí.



Dringa, la moneda, en el marbre del palau de la passada glòria.

Resplendeix, refulgint, aquell misèrrim desig de solemnitat en el meu albir.

Dubita, escatimant tot ordre, respecte les raons esgrimides en la conferència.

Espera, tot escrivint la història, el moment en que deixarà pas a l’hereu.

Respon, convencent tothom, sobre l’entrellat dels seus quefers.

Furga, rondinant, en temes de diversa índole, sense cap pretensió pecuniària.

Abranda, expressiu, la fam per una justícia social emparada en veritats seculars.

Ateny, tothora precís, als seus compromisos sense recórrer a falsedats.



Expiro, com qui li ha arribat l’hora, sense saber què ha fet malament, ni què de bo.

Mor, un poeta que no ho volia ser, abans del desembre de l’any 2094 perquè li tocava.