Avorrida Rida

Un relat de: Mena Guiga
La Rida està avorrida. Ahir ho estava (quan era l'ahir que no?), avui ho està (costa d'imaginar-la un avui que no), demà ho estarà (quan serà el demà que no?).
El seus llargs cabells enrinxolats del color de l'estalzim estan avorrits i han anat perdent lluentor.
El seu cap pesa pel pes de l'ensopiment. Un pes ensopit que pot arribar al pit si penja massa.
El cos, fastiguejat, voldria no tenir ossos on repenjar-se i ser una mena de gelat desfent-se en un dia canicular.
La Rida sent el pes de tot plegat.
Li va venir de cop. Quan va quedar desesmada de tot.
De tot. De colors, de lectures, d'àpats, de gent, de feina, de família, de vida.
Viu i viu avorrida, la Rida.

Comentaris

  • Sembla que sigui així[Ofensiu]

    Rida, és així. Potser sí que hi ha gent que és així i no pot fer-hi res. No sé...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

196 Relats

117 Comentaris

12784 Lectures

Valoració de l'autor: 9.88

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
Admiro, per exemple, el color de les capes de la ceba de Figueres (encara que faci plorar). Em deleixo per agafar arrels a la platja escurades per l'aigua del riu Tordera i del mar Mediterrani i esblanqueïdes pel sol. I còdols de tons variats, tots tresors. Observar els núvols mentre passegen i les formes que prenen. M'agrada escoltar el meu fill petit quan parla amb il.lusió a la mirada.
En escriure sovint barrejo surrealisme-narrativa-humor-poesia.
M'agrada fer riure la gent. I riure-hi.
Sóc contacontes a escoles i biblioteques, autora de contes i també il.lustradora. Professora de ioga integral i monitora de risoteràpia. Diplomada en Turisme amb idiomes anglès, francès i alemany.
Em preocupen la inconsciència, la manca d'entusiasme i d'esforç (que també m'afecten). La mediocritat és un mal guarible i el talent, la creativitat i la imaginació haurien de ser la menja diària. Entenc que cal combinar monotonia-moments i que les expectatives són males companyies. Valorar, estimar, lluitar. Que tot és una suma i que la influència és paral.lela. I així, quan ve la decadència, inspiro i, si vull, intento recuperar-me (hi ha una gradació, és clar!).


Un somriure.
butxaca5@gmail.com