Àvies, prínceps i llits de làtex

Me'n vaig cap a enlloc corrents. Vaig molt ràpid, i no tinc cap destí aparent. Bé, tampoc tinc cap destí real. En resum, que corro perquè sí, sense saber on arribaré ni per què.

Pel camí penso on m'agradaria anar a parar, a casa d'una bona àvia que em faci una sopeta és el meu desig més immediat després de tanta estona sense menjar. Potser a un castell on el món és rosa i els prínceps són blaus. Tampoc estaria malament arribar a un llit de làtex d'allò més còmode per poder descansar una mica.

De cop i volta sento un timbre estrany. Què deu ser?

De cop i volta sento una depressió estranya. El timbre era el despertador. Sóc a casa, m'he de llevar a fer la mateixa rutina de sempre i no arribaré a cap casa on m'hi esperi una bona àvia, ni a cap castell on el món sigui rosa i els prínceps siguin blaus, ni a cap llit de làtex d'allò més còmode.

Però sí que puc arribar-me a la dutxa, si no vull arribar tard una altra vegada.