Àvia again

Un relat de: aleshores
Jo vaig conèixer a la meva àvia quan ja era gairebé una nena: li va costar 85 anys de ser-ho. Jugàvem, i com ella ja havia viscut, a cops, era capaç de consolar-me si ho creia necessari, gratuïtament. Per això li tinc in agraïment profund que ja li he expressat altres vegades; perquè va tenir el temps o les ganes de passar-me la ma pels cabells. No sé si això va ser bo del tot perquè el que m’esperava, en ple franquisme, no era precisament agradable.
Quan es va morir, jo la vaig en certa manera assistir o acompanyar, era diumenge i l’esperava per fer la partida. I en els seus darrers pensaments segur hi vaig ser-hi.
Vaig passar a ocupar la seva cambra, mort de por pel traspàs i recordo el gran finestral que mirava cap a llevant. Amb el cel ple d’estrelles, que dins de la por amorosien però no em treien del tot la por, per la seva bellesa o ple de lluna, que no em tranquil·litzava tampoc totalment.
Aquella companya d’avorriment havia après de distingir les lletres separadament i llegia algunes paraules (gràcies a la seva forta miopia!); ben joiosa m’ho deia a mi que corria per allà. Junts passàvem estones mentre m’ensenyava la indesxifrable realitat de les cartes que et feien guanyador o perdedor però que requerien un estranya perícia que jo no tenia per a fer-les caure de la meva banda. Les normes eren clares però el resultat no. Allà vaig recolzar el meu cap sobre la seva falda. Per desgracia, ella no va poder dir-me si la poesia que em sabia de memòria –pel concurs escolar - la deia bé o no. Segur que la hi deia, segur que si no la deia be no s’esfondraria el mon, però la padrina aquí no em podia ajudar. No vaig recollir, doncs, el premi que m’hagués tocat si hagués gosat de presentar-me a l’escenari. Tinc, tanmateix el premi del seu record.

Comentaris

  • Un bon poema.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 11-12-2016 | Valoració: 9

    Sí, a vegades es viuen episodis irrepetibles amb l'àvia (o, en altres casos, amb les tietes), que et fan consol en els moments difícils i que tracten d'entendre com van les coses pel món encara que estan mig absentes (no és culpa seva) de la realitat.

    Les àvies sempre estan per donar petits regalets i per a estimar-nos, almenys en general. Això no es paga amb diners. Hi ha coses que els diners no poden pagar, almenys no en la versió real.

    Jo recordo la meva àvia quan em cuidava a l'autònoma i passàvem moments junts. Va ser amable amb mi.

    Bé, felicitats pel text. A reveure!!

  • M'agrada[Ofensiu]
    Montseblanc | 07-12-2016

    Emotiu relat que evoca boniques imatges, tant amb l’àvia, com a la cambra amb els estels i la lluna abocats a la finestra desfent la solitud. Sense passar per alt un passat dur i negre, que es queda en un segon pla, foragitat per la llum de l’amor entre l’àvia i el nét, que més que això semblen amics, companys de jocs.
    Gràcies!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: