Cercador
Avaries del destí
Un relat de: Jortx- Compartir:
La decisió estava presa. No havia estat gens fàcil però les circumstàncies així ho aconsellaven.
Cada cop que hi pensava a l’Andreu se li encongia l’estómac i notava aquella opressió al diafragma que li dificultava la respiració. Dos anys és molt de temps. Però dos anys sense veure la Júlia i els dos petits, la Núria de tres anys i el Guillem d’un any i dos mesos, és una eternitat.
Havien acordat amb la Júlia de venir a l’estiu si aconseguia reunir els dies suficients de vacances cosa que, amb les exigències del nou projecte, no estava garantida.
Així doncs, amb aquell garbuix mental, i amb la sensació de no estar fent el que a un li diu el cor allí estava, a l’andana de l’estació a punt d’agafar el tren de rodalies amb destinació a l’aeroport.
En arribar va agafar les maletes, va pujar i va mirar d’ubicar-se en un racó, dret, com de costum.
El tren va arrencar i van anant-se succeint les primeres parades, però al tram central entre la sisena i setena es va aturar. Tots els passatgers feien cara d’estar-hi acostumats i no van fer massa cas de l’imprevist però quan van anunciar que es tractava d’una avaria central i que els trens no circularien durant un mínim de tres hores la cosa va canviar.
Tres hores! Això implicava perdre l’avió! No podia creure el que li estava passant. Va pensar com podria fer-s’ho per arribar a l’aeroport a temps però estava parat al bell mig del no res.
Incrèdul, abatut, es va asseure a un lloc buit que havia deixat un passatger per sortir a fora a fumar. Pel cap li van passar mil i un pensaments. Va pensar en la feina, en el projecte, en els dos anys, però també en la Júlia, en la Núria i en el petit Guillem, i en tots els moments inoblidables que havien viscut junts fins llavors.
De cop, un petit somriure es va esbossar a la seva cara. Va aixecar-se, va sortir a fora, va alçar el cap tot mirant aquell sol enlluernador d’estiu, va estendre fermament els braços als costats i per primer cop en molt de temps va aconseguir respirar profundament.
Cada cop que hi pensava a l’Andreu se li encongia l’estómac i notava aquella opressió al diafragma que li dificultava la respiració. Dos anys és molt de temps. Però dos anys sense veure la Júlia i els dos petits, la Núria de tres anys i el Guillem d’un any i dos mesos, és una eternitat.
Havien acordat amb la Júlia de venir a l’estiu si aconseguia reunir els dies suficients de vacances cosa que, amb les exigències del nou projecte, no estava garantida.
Així doncs, amb aquell garbuix mental, i amb la sensació de no estar fent el que a un li diu el cor allí estava, a l’andana de l’estació a punt d’agafar el tren de rodalies amb destinació a l’aeroport.
En arribar va agafar les maletes, va pujar i va mirar d’ubicar-se en un racó, dret, com de costum.
El tren va arrencar i van anant-se succeint les primeres parades, però al tram central entre la sisena i setena es va aturar. Tots els passatgers feien cara d’estar-hi acostumats i no van fer massa cas de l’imprevist però quan van anunciar que es tractava d’una avaria central i que els trens no circularien durant un mínim de tres hores la cosa va canviar.
Tres hores! Això implicava perdre l’avió! No podia creure el que li estava passant. Va pensar com podria fer-s’ho per arribar a l’aeroport a temps però estava parat al bell mig del no res.
Incrèdul, abatut, es va asseure a un lloc buit que havia deixat un passatger per sortir a fora a fumar. Pel cap li van passar mil i un pensaments. Va pensar en la feina, en el projecte, en els dos anys, però també en la Júlia, en la Núria i en el petit Guillem, i en tots els moments inoblidables que havien viscut junts fins llavors.
De cop, un petit somriure es va esbossar a la seva cara. Va aixecar-se, va sortir a fora, va alçar el cap tot mirant aquell sol enlluernador d’estiu, va estendre fermament els braços als costats i per primer cop en molt de temps va aconseguir respirar profundament.