Autoreflexions

Un relat de: Cris Pradillo
No puc més, em sap greu, però no puc més. Fa dies que m'he perdut a mi mateixa, estic emprenyada amb tot, estic buida, estic farta i fa temps no ric com abans. Jo no sóc així, i estic cansada d'aquesta sensació d'indiferència, però no sé com canviar-ho. Tots passem per moments així, on se'ns oblida viure; en el fons és necessari. Necessitam aprendre a valorar una mica més el dia a dia. Però no m'agrada sentir que la vida és viva i jo no sé gaudir-ne, no m'agrada veure que el món gira depressa i en canvi, jo vaig tan a poc a poc que em perdo tot el que passa al meu voltant. No m'agrada estar tancada en mi mateixa, i em fa por no sabre-ne sortir. En el fons sé que sóc capaç, sé que en algun moment, sense adonar-me'n diré basta, i és que tots podem rompre amb aquest silenci que fa mal de cap!

Comentaris

  • Gràcies[Ofensiu]
    Cris Pradillo | 10-05-2012

    Moltes gràcies als dos! És bo sabre que és "natural" sentir-se estrany! La veritat és que la rutina diària, i bé, jo ara acab el curs, tenen bastant a veure... Tots necessitam una mica de relax!

  • La llum al final del pou[Ofensiu]
    Anaïs | 10-05-2012 | Valoració: 9

    Hola guapa,
    d'aquest pou en el que estàs posada, troba un raconet de paret on un tros de pedra hagi caigut, i ves escalant a poc a poc. Quan te n'adonis, et retrobaràs amb la llum.
    És cert el que dius que tots passem per aquests moments, però en la majoria de casos se solucionen per si sols, no t'angoixis.