Cercador
Autoreflex
Un relat de: franz appa- Compartir:
*
A Francesca Woodman
M'aboco al mirall i no veig la finestra.
Fa massa temps que ens coneixem,
l'espill i jo, aquest antic avorriment
i l'horror de la tremolor sota la pell.
Veig la mirada que sempre he vist,
com si fos la meva, encara que sé,
malgrat el costum, que no ho pot ser.
I veig el cos que seré demà mateix
en la inclemència furtiva del temps.
Ai, els ulls que cremen d'espant!
Aquests ulls falsos que m'adjudiqueu...
Els he vist massa cops, a ells també.
Però mai, mai, l'esglai i la frisança
de l'esguard dels altres, del món sencer,
l'esguard de tots que em farien per fi,
en un moment d'èxtasi, veure el meu.
Potser si alcés el vol al seu través,
trencant amb un precís tall de la meva
carn feta un polit i esmolat ganivet,
seria aleshores una finestra oberta,
una franca porta cap a l'oblit etern.
Comentaris
-
Home, si parlem de l'espill...[Ofensiu]Bonhomia | 09-04-2011 | Valoració: 10
Si és que els miralls són per a traspassar-los! Com sempre, sorprenent!
Sergi -
franz[Ofensiu]gypsy | 12-04-2010 | Valoració: 10
Espero que no et sàpiga greu que hagi triat aquest teu poema per participar al repte clàssic 419, proposat per la mei_. Es demanava un poema que no fos del propi autor participant al repte, i a partir d'aquí construir una mena d'història o diàleg en prosa. T'ho vaig comentar per correu, per demanar-te permís. Però com vaig suposar que no hi eres, em vaig prendre la llibertat de robar-te aquests versos impressionants per aquesta proposta reptaire.
No tinguis en compte la meva poca destresa al costat del vers que obre la història. Infinites gràcies.
Amb tota l'admiració, t'estimo poeta.
gypsy -
Autoconcepte[Ofensiu]Dolça Parvati | 10-03-2010
Amb l'elegància expressiva que caracteritza la teua manera d'escriure, has assajat d'endinsar-te, d'una manera ben versemblant, en la percepció de la mateixa autora en autoretratar-se. I com a leitmotiv, plana en els versos la distància, la frontera, el conflicte entre allò extern, -la imatge de l'espill, la imatge que els altres poden tenir d'aquest jo poètic- i el mateix autoconcepte. Un contacte incòmode o difícil amb un mateix es tradueix en un contacte també difícil amb el món, si tenim en compte que són els fonaments del jo els que trontollen. I els darreres versos recreen la solució adoptada per la mateixa artista, a qui rets homenatge poètic i biogràfic, que en trobar-se incapaç d'arribar al propi self, opta per fantasiar que l'atenyerà mitjançant la fugida.
Un plaer visitar-te, un plaer llegir-te.
-
Amb el teu permís[Ofensiu]llamp! | 10-03-2010
He copiat el correu electrònic d'antiartistes en la meva llibreta de contactes, de manera que quan envii algún correu-e també t'arribi. No acostumo a enviar correu-brossa. Pocs i de qualitat, espero. De totes maneres, si hi tens alguna cosa en contra... o no vols que t'envii res, diga-m'ho i et borraré.
Salut i llamps!
-
Reflexe eròtic[Ofensiu]llamp! | 10-03-2010 | Valoració: 10
Bonic poema el teu, franz. L'he valorat molt positivament, m'agrada veure com utilitzes un llenguatge ric i dens, alhora que els versos són lleugers i molt ben distribuïts. Les frases, curtes diuen el que han de dir. La foto és molt interessant. La postura de la noia és molt eròtica, amb una càrrega sensual que déu n'hi dó. Tot i que el que vehicula la trama del poema és el reflex, l'espill, la dona mirant-se a l'espill, vestida només amb mitges.
Podria ser una imatge e culte, també el teu poema podria ser un escrit de culte...
Salut!
llamp!
Valoració mitja: 10
l´Autor
150 Relats
933 Comentaris
168269 Lectures
Valoració de l'autor: 9.90
Biografia:
Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes
Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.
El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:
(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.
Correu a: antiartistes@gmail.com