Autoodiants

Els catalans formem un poble gens extraordinari. Hem arribat a ser com som a partir de contínues immigracions de tot arreu i ens ha acabat agradant una mateixa manera de viure a tots plegats, potser influïda pels aires del mar Mediterrani. Al gust per aquest tarannà i al fet de conservar la llengua primera que es va derivar del llatí a Iberia, ens ha fet sentir poble diferent.

Els nostres veïns castellans tenen unes arrels més pures i n'estan molt orgullosos. Han sigut un poble valent i aventurer i la emoció de les seves conviccions els ha portat a morir pels colors d'una bandera moltes vegades. S'han convertit en imperialistes i aquest sentiment els ha quedat molt endins fins i tot quan ja no hi ha Imperi.

L'orgull legítim dels castellans i el seu sentit d'unitat imperial els ha portat a ser hegemònics amb tots els pobles de la Península i han cregut honradament que ens feien un gran favor fent-nos ser com són ells i parlar la seva mateixa llengua que per a ells és, naturalment, molt millor. Que els seus sentiments no hagin quallat en altres pobles no ho han entès i no porten pas camí d'entendre-ho mai, encara que la Història ha demostrat abastament que aquell deliri sigui la causa permanent del malviure en aquest tros de món que se'n diu Espanya.

Els catalans, potser més com els nostres veïns orientals, els italians, vivim més arran de terra i fruïm de les coses amb naturalitat, fugint dels extrems de les coses. No donaríem la vida per uns colors ni posaríem en penyora el matalàs per pagar l'entrada d'una "corrida de toros". És una manera de ser diferent i ens sap greu que els castellans abominin d'aquesta diferència.

A mi , però, m'agrada, en qualsevol conflicte, tractar de veure les raons del contrari i en poso en el lloc d'un castellà i veig el comportament d'alguns catalans en la que seria la meva Espanya i jo també els donaria un cop de peu al cul i els trauria al mar, fora de la Península.

Explico aquest pensament. Un català al seu poble és un home normal, però si se'n a va a viure a Castella rep d'entrada tota una avinguda de retrets sobre la seva identitat i si no coneix ni un borrall d'història comença per creure's tot el que li diuen i comença a avergonyir-se de ser català i a voler fer-se perdonar.

Comença a autoodiar-se i pensa, com els negres de Cuba que volien ser blancs encara que haguessin de ser catalans, i que pensen, com altres catalans que no ens mereixem, que voldrien ser castellans, també a qualsevol preu.

I les massa històries de gent que fa l'impossible per esborrar qualsevol senyal d'identitat i per voler parlar amb accent andalús o de Valladolid és patètic i jo l'he vist moltes vegades en tots els racons d'Espanya que jo he conegut, que són precisament això, tots.

També he conegut, és clar, gent digna que ha acceptat les diferències del poble que l'acollia i amb la seva discreció ha fet acceptar les seves sense massa esgarips.

Hem de reconèixer, però, en conjunt, que tenim mala peça al teler. A dins hi tenim el perseverant equip de botiflers i a fora l'ambaixada de massa catalans que no voldrien ser-ne. És massa.

Si hagués de ser sempre així, potser que pleguéssim..