Autoestop[4]: Camí de la platja

–Com que l’amo de la bicicleta, no? I a mi qui m’assegura que no m’estàs engalipant?
–Te la descric, si vols. És de muntanya, negra i groga...
–Sí, sí, sí, tot correcte. Però, l’has pogut veure abans i ara intentes aprofitar-te’n.
–No siguis tan desconfiat. Hi ha més detalls. Mira sota del selló i veuràs escrit B & S amb retolador daurat. Ho has vist? Te’n convences ara?
–I què hi feia, doncs, a la deixalleria?
–Tot té una explicació, noi. Estava plena de records, records que em feien mal d’ençà de la mort d’un amic. Per això, la vaig deixar allí. I ha estat no veure-la per adonar-me que la necessitava.
–Bé, m’ho crec. Com quedem? Ara mateix sóc a uns tres-cents quilòmetres, camí de la costa, en un càmping tocant a un llac artificial...
–El conec, el conec, i em coneixen. Si la deixes a recepció, la recolliré un dia d’aquests.
–Ho sento i perdona.
–No t’he de perdonar res, al contrari. Quan vingui, si vols, ens veiem.
–No, no puc... Au, adéu!

Sendemà al matí, me’n vaig anar sense la bicicleta. Aquesta vegada, però, prescindiria de l’autoestop. Em van aconsellar un camí frescal, exclòs al trànsit, que duia directe a la costa. Després de tantes vicissituds em plaïa gaudir d’una passejada xino-xano. D’altra banda, el passeig prometia.
A més dels plataners, flanquejaven el camí xalets, camps d’esport, llocs de pícnic, petites platges naturals propiciades pels meandres d’un riuet proper, en fi, tot un reguitzell de festiva vitalitat. Aquí i allà es veien canalla jugant, parelles al sol o grupets fruint de suculentes barbacoes sota els tendals. Amunt i avall es respirava una eufòria dominical que compartíem vianants i ciclistes.

Seria migdia i, vet aquí, altre cop la bicicleta. La duia el xicot de recepció. El vaig saludar.
–A tu què et pica?, m’etzibà sense aturar-se.
–La bicicleta...
–Ara és meva, d’acord? I compte amb el que dius!
–Bé, bé, tranquil.
I va continuar pedalant, amb fúria, mirant-me de reüll. Al moment, passaven a tot drap dos ciclistes de la policia.