Autoestop [3]: Raindrops keep falling on my head...

Un relat de: rautortor

L’ambient del vagó esdevingué incòmode, dramàtic, diria jo. A primera vista, els polissons semblaven immigrants en situació il·legal. Ells no van obrir boca, probablement per no delatar-se. I jo tampoc, per no semblar massa curiós.
De seguida em vaig adonar que la meva presència en aquell vagó era de més. Així, doncs, vaig optar per baixar-me del tren el més aviat possible, tan bon punt la velocitat del comboi s’alentís. Un semàfor em va facilitar les coses. Llavors, vaig saltar a terra sense dir ni adéu. L’incident m’havia afectat molt. Tant que estava a punt de telefonar als pares perquè em recollissin. De totes maneres, hagués estat inútil, tenia la bateria a zero.
Vaig fer cap a les afores d’una ciutat. Tocant a les vies hi havia un passeig ombrívol i un ampli descampat ple de caminets que la gent havia obert cercant dreceres. Un d’aquests camins conduïa a un clos accessible on s’apilaven, sobretot, andròmines mecàniques. Una mena d’autoservei de recanvis, vaig pensar. Com que era migdia i el sol picava d’allò més, no s’hi veia ningú.
Mentre tafanejava, la vaig veure. Allí estava, recolzada en un munt de ferralla, una bicicleta. M’hi vaig atansar i, per sort, no hi mancava res, manxa i eines incloses. Les rodes, això sí, es veien desinflades, però no semblaven punxades. Després d’inflar-les em vaig enfilar al seient i tot va canviar. El meu cor bategava al ritme dels pedals. La sensació de llibertat em desemboirà el cap, fins al punt de posar-me a cantar com un foll. Raindrops keep falling on my head...
Estava a punt d’enfilar passeig amunt quan m’assaltà un temor. I si la bicicleta fos d’algú? Per si de cas, vaig escriure una nota amb el meu número de telèfon i la vaig deixar en un lloc visible. Ja més tranquil vaig reprendre el viatge. Ara la gent em semblava cada dia més oberta, amable fins i tot. Fou una setmana deliciosa, inoblidable.

Però, seria gairebé mitjanit quan va sonar el telèfon. Vaig contestar. Era l’amo de la bicicleta. O això és el que em va dir.

Comentaris

  • Fins al proper![Ofensiu]
    E. VILADOMS | 23-01-2017

    Com als grans de la literatura del XIX, t'anem seguint mes a mes. Pobre noi mira que n'hi arriben a passar!
    Fins al proper lliurament!

  • Com una novel·la...[Ofensiu]
    brins | 21-01-2017 | Valoració: 10

    Has sabut lligar perfectament l'argument d'aquest relat amb el del tren, Rautortor. Et felicito per la idea i per la molt bona expressió escrita que posseeixes.

    Pilar

  • Aleix de Ferrater | 19-01-2017 | Valoració: 10

    M'encanta aquest seguit de relats teus en aquest concurs, encadenats, on el protagonista va canviant de mitjà de transport i ens transporta per un món que cada cop em recorda més el cinema. I del bo! Una forta abraçada, Raül.

    Aleix

  • Molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 17-01-2017 | Valoració: 10

    Bon relat

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

rautortor

112 Relats

360 Comentaris

51584 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.