AURORA

Un relat de: Àngels Blascoros
AURORA

Em va estranyar no trobar l’àvia a la cuina. Sempre que anava a veure-la aquell era el seu lloc. Tenia bona mà per a les menges i sabia treure partit dels guisats més senzills. Només obrir la porta del carrer podies distingir alguns plats per l’aroma seductor dels sofregits personalitzats amb espècies o herbes. Aquell jorn, però, en entrar a la casa no vaig percebre cap flaire saborosa.

Vaig sentir que em cridava des de la seva habitació i m’hi vaig encaminar. Estava dreta a la porta, amb la figura retallada per la llum que venia del pati. Compensava la poca alçada amb una fortalesa inimaginable i la primor del cos no impedia la seva vitalitat. Des que vaig néixer la vaig veure sempre treballar, tant al negoci familiar com a la llar. Era incansable, o a mi m’ho semblava i, malgrat el seu caràcter, més aviat feréstec, tenia l’habilitat de fer-se apreciar. La seva bondat compensava el geni que la caracteritzava.

Em va fer entrar a la cambra i em va mostrar uns papers escampats damunt del llit. Als tretze anys jo podia identificar cartes, targetes i alguns escrits a mà amb papers esgrogueïts, però també hi havia uns documents que podien ser oficials i fins i tot vaig observar unes pàgines escrites en francès, incomprensibles per a mi que tot just m’introduïa en aquella llengua.

Es va asseure als peus del llit i em va mostrar una llibreta no més gran que el palmell de la mà. Les tapes eren grises, amb pocs fulls, i mostrava taques i estrips per tot arreu. La va obrir i em va demanar de llegir-li el contingut. Em vaig quedar parada perquè havia sentit dir que l’àvia no en sabia, de llegir, però en aquell moment l’evidència em va colpir, més perquè de mi el pare en deia que malgrat la joventut ja era una lletraferida.

Quan vaig començar la lectura vaig comprendre que es tractava d’un escrit del meu avi. Aquelles poques paraules, gairebé gargotejades amb un llapis de carbó, parlaven d’afecte, d’enyorança, de la solitud d’un presoner lluny de casa, de la dona, de la “seva Aurora”.

No l’havia vist mai plorar i em va pertorbar. La sentia tan a prop com si formés part del seu cap, o millor del seu cor. El rostre arrugat fins al darrer bocí deixava lliscar les llàgrimes entrebancades en els solcs de la pell. Em mirava i jo no podia apartar els ulls dels seus. Sempre abillada en negre i seriosa a l’extrem, la seva humanitat em va entendrir. Vaig tornar a llegir-li aquella ofrena d’amor que va convertir el respecte que sentia per l’avi, perdut als meus tres anys, en una admiració per la seva capacitat d’estimar. D’estimar-la.

Ni els anys ni les meves vivències personals han esborrat la impressió que va deixar en mi l’única estona d’intimitat amb la meva àvia. Un moment en el qual va deixar de ser una figura familiar per esdevenir una dona en l’expressió més espontània dels seus sentiments. La revelació d’aquella manifestació mútua d’amor que desafiava el temps i l’espai, de la qual en vaig ser còmplice, és una imatge gravada en mi, i de vegades penso que ha esdevingut la millor herència que em podien concedir.

Comentaris

  • temple[Ofensiu]
    ducklife | 18-06-2019 | Valoració: 5

    Thank you for sharing. Your blog posts are interesting and informative. I think many people like and visit it often, including me.
    fnaf

  • Al fons de l'ànima.[Ofensiu]
    Nil | 12-06-2019 | Valoració: 10

    La teva història m'ha arribat als cor i de retruc a l'ànima. Una imatge que poc o molt alguns hem viscut de semblant manera. Són instants que resten gravats a la memòria com un tall d destral en la soca d'un arbre. Un relat que pots sentir-te ben cofoia d'atresorar en l'escriny dels teus records. Ho has narrat amb una senzillesa tan commovedora que me n'aniré a dormir i encara estaré penant en la teva entendridora experiència d'infantesa. mercès per compartir aquests records tant entranyables.Nil.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Àngels Blascoros

Àngels Blascoros

14 Relats

8 Comentaris

3891 Lectures

Valoració de l'autor: 8.67

Biografia:
Primer vaig aprendre a parlar, després a caminar i tot seguit a escriure. No ho he deixat mai. Pura passió. Em declaro culpable de no haver-li dedicat prou temps. Ara, tracto de compensar-ho. Deixaré que, millor o pitjor, les meves paraules ho demostrin.