Audentis Fortuna iuvat

Un relat de: Lluís Pagès
- Trenta-quatre mil set-cents vint-i-vuit!
- Tres miliooons d’eeeuros!
I, cantada la grossa de Nadal, s’esdevingué l’impensable. Que a l’enrenou provocat pels vailets ensenyant les xifres del número premiat, els funcionaris atribolats en la comprovació i els fotògrafs amuntegats disparant a discreció, s’hi afegí l’aparició d’un jove espontani, el qual d’un bot accedí a l’escenari, en un no-res arrabassà la boleta del premi corresponent a les unitats, la rebotí contra el terra, l’esmicolà d’una trepitjada, pinçà un minúscul objecte brillant que sortí de dins, i cridà tot sostenint-lo enlaire:
- He trobat el diamant! Ja tinc el diamant! M’ha tocat la grossa! – i els raigs de llum que es reflectiren sobre la superfície polièdrica del material duríssim semblaven haver provocat el silenci general sobtat que seguí, que aquesta cerimònia estava tan pautada amb el pas dels anys que ningú s’esperava aquest canvi en el guió. Astorats per la novetat, d’entrada no reaccionaren, i els que estaven comprovant llurs números quedaren paralitzats a l’acte, tot mirant cap a l’estrada. Foren unes fraccions de segon, fins que sentiren les noves paraules de l’improvisat protagonista:
- N’hi ha molts més! Cada boleta n’amaga un, ajudeu-me a trobar-los tots!
El públic reaccionà a la una, dirigint-se cap a l’escenari com aquelles legions de l’exèrcit romà en iniciar una batalla a camp obert. Bé, no exactament: que si aquells soldats respectaven la marxa inexorable cap a l’enfrontament cos a cos, mantenint la formació amb disciplina castrense, la gentada que s’havia mobilitzat cap a la cacera de les pedres precioses ho féu de la manera més bàrbara que us pugueu imaginar, sense respectar res ni ningú, amb una corredissa que recordava els braus de Sant Fermí, completament desfermats i embogits per la perspectiva d’un enriquiment instantani. Les dones feien anar les bosses com armes llençadores, picant a tort i a dret tot aquell que gosés barrar-les el pas, amb una empenta que feia feredat. Els homes tampoc distingien el gènere dels assaltants, encegats per l’avarícia d’una fortuna fàcil, i feien servir barrets i mocadors per tapar els ulls dels que corrien al seu costat, guanyant uns segons preciosos per arribar abans a la meta. Finalment, uns i altres s’abraonaren sobre les gàbies que contenien les petites boles i aconseguiren buidar-les sense haver de demanar la clau del bombo. Efectivament, el vessament de les centenars de pilotetes provocà la histèria col•lectiva, que l’afany d’aconseguir un diamant tant o més gros que l’exhibit no mirava ni les edats ni formes: el barber del barri perdé la perruca, la dependenta de queviures extravià les dents postisses, la majordoma del sacerdot s’hi deixà el collaret de perles i l’amo de la fàbrica de botons, uns bessons amb uns robins encastats. Les empentes i els cops de colze, amanides amb trepitjades i dits als ulls, feien de l’escena d’uns vailets arremolinats sota una pinyata trencada, esverats tot pescant llaminadures, una coreografia endreçada. No cal dir que pretendre estar-se dempeus sobre una superfície plana curulla de bales esdevenia una heroïcitat sense precedents, que ni joves ni vells aconseguien mantenir la verticalitat. Fet i fotut, però, tampoc calia, que si el que es volia era caçar esferetes marcades amb números, donat que aquestes corrien per terra, doncs tothom de quatre grapes i aquí pau i després glòria. Així, amb la gentada comportant-se com aquells porcs que busquen trufes (que em perdonin els animals, que tenen un comportament més civilitzat), la visió de la sala de sortejos, retransmesa per tots els mitjans de telecomunicació existents, era més pròpia dels primers estadis evolutius de l’ésser humà (molt abans de la prehistòria, és clar) que no pas d’un col•lectiu que celebra la festa de l’atzar.
Sort d’alguns dels espectadors de tan abominable comportament popular, els quals reaccionaren trucant a les forces de l’ordre. Aquestes, descartades les bales de goma per no afegir més rodoneses a les ja escampades arreu, van optar per pinçar per l’esquena els cràpules i alçar-los d’una revolada, empenyent-los cap a les cadires de l’auditori després de beneir-los amb una estomacada de porra. El més curiós de tot plegat és que no protestaven gota: duien les mans tan ocupades amb el botí de guerra (boletes arreplegades a les faldilles i als abrics com si fossin cireretes collides d’un arbre, que ja les obririen a casa amb l’ajuda del trencanous) i el cap tan ple de pardals (reproduïen, una vegada i una altra, el conte de la lletera amb tots els ets i uts) que eren insensibles als cops de l’autoritat. Les cares de felicitat contrastaven vivament amb els blaus a la cara i els cabells esbullats, mostres fefaents d’una guerra sense derrotats, una situació surrealista on n’hi hagi, segons declaracions autèntiques dels antiavalots.
Com que les imatges vergonyoses havien creuat fronteres, no cal dir que aquest fet extraordinari es reproduí en més d’un saló d’actes. És clar que a cada país s’entrellucà el tarannà dels seus habitants. Els veïns francesos, amants de les revolucions, van reproduir l’orgue de gats celtibèric fil per randa, però amb més luxe, “comme il faut”. Els italians van decidir llençar les pilotetes al públic, com aquell que reparteix sardines a les foques del zoo, una reinterpretació tipus “opera buffa”. A Alemanya, el públic s’acostà ordenadament pel passadís central fins arribar a l’escenari, on cadascú rebia una boleta, talment com a la missa el capellà reparteix les hòsties, sense empentes (i sense les altres hòsties, és clar). Quelcom de similar va succeir al Japó, encara que el procés s’alentí per les reverències que tant s’estilen per aquells verals. Als Estats Units, la fal•lera per les armes de foc va incidir en algunes sessions, si bé el tret de dret al pany que tancava les boles del sorteig va anar d’allò més bé entre els que volien fer-se la barba d’or. Els russos, resignats, eren figues d’un altre paner: acostumats a les cues, van restar afilerats durant hores abans no accediren a la boleta que els militars repartiren amb condescendència. Ningú, cal dir-ho per justícia, superà els xinesos en assolir l’objectiu: van decidir d’analitzar totes i cadascuna de les integrants del bombo per pesada, i la diferència respecte un patró feia decidir entre fer-la apta per al sorteig o sospitosa de contenir un element burgès en el seu interior (i el poble, què? Que no sabeu com va, això del comunisme?).
La decepció assolí cotes mundials quan, celebrades aquestes rifes “sui generi”, es constatà que, de diamants, nàstic de plàstic. L’anunci de l’espontani que trobà la pedra preciosa i en predigué moltes més fou un enredada a escala sideral, que no n’aparegué cap més ni al Poble Sec ni a Texas. L’aixecada de camisa va ser tan clara que ningú hi posà objeccions, més aviat s’escapà algun somriure per sota el nas en pensar en els babaus que s’ho havien empassat. I aquests, per no quedar més en ridícul, decidiren que era preferible passar pàgina. I així es recuperà el tradicional sorteig de Nadal, quedant com anecdòtica la sortida de paraigües d’aleshores. Això sí, amb una reixa altíssima i acabada en punxes entre l’escenari i el públic, a veure qui era el graciós que es dedicava aleshores a trencar pilotetes sense deixar-s’hi les seves penjant de la tanca.

Lluís Pagès

Comentaris

  • Relat Mestrívol[Ofensiu]
    metacarles | 21-10-2016 | Valoració: 10

    Aquest relat és capaç d'integrar una sintaxi d'allò més atractiva, una acció surrealista, uns comentaris francament jocosos i un tempo "allegretto cantabile" amb una aparent facilitat que el fa irresistible.
    Felicitats, fratello!!

  • PUBLICAT [Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 06-10-2016 | Valoració: 10

    http://www.valldelcorb.info/blogs/contesnadal/?p=1367

    No tanquem fins passats Reis.

    Gràcies

    tribuna@guimera.info

  • Ens ho envies a tribuna@guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 03-10-2016 | Valoració: 10

    Ho publicarem al NADAL DE CONTE
    Si vols afegir una imatge, fes-ho en un arxiu apart, un amb el text i l'altre amb la imatge.

    Gràcies.

    tribuna@guimera.info

  • ray Bradbury[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 16-08-2016 | Valoració: 10

    Lluís, aquest magnífic relat m'ha fet pensar en Ray Bradbury, l'autor de "Farehneit 451", un llibràs de ciència-ficció, una meravella! D'on has tret la imaginació? I el final, descobrint que no hi havia res dins les boles m'ha semblat molt actual, on la manipulació de la societat és brutal, com un ramat de bens. I és que és així! Un relat que fa pensar molt. Felicitats! I una abraçada.

    Aleix

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Lluís Pagès

140 Relats

143 Comentaris

117854 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.