ATZUCAC

Un relat de: SANTANDREU3

Fa molta pena i molt de fàstic fer un comentari de les reunions que es fan aquests dies a Johannesburg per trobar maneres de resoldre els grans problemes que té plantejada la humanitat en aquest moment de la Història.

Tots els països convocats han preparat parlaments brillants des del convenciment íntim que parlen en va, perquè coneixen exactament les causes dels mals que diuen voler combatre, però saben que les solucions necessàries no les podran aplicar mai. Alguns Estats ni s'hi han presentat o ho han fet només de manera testimonial perquè tenen la força i la poca vergonya necessàries i cap necessitat de perdre el temps amb hipocresies.

Com a dins de l'àtom es produeixen els mateixos moviments de tot l'Univers, a les grans trobades dels amos del món passen les mateixes coses que son el pa de cada dia als nostres Ajuntaments, petits i grans. Un bon projecte per una comunitat no es tira endavant perquè perjudicaria els interessos d'algun peix gros, que podria reaccionar en contra d'altres interessos. Ja he explicat en alguna ocasió que si no tens res a amagar no tindràs mai èxit en política: S'han de tenir interessos ocults i conèixer les coses que amaguen els altres per poder fer el joc de les coaccions mútues entre amicals cops a les espatlles i les abraçades rituals.

Els interessos al món sencer han estès una teranyina que no deixa camí per cap solució intel·ligent . En aquests moments s'ha fet un nus tan endimoniat entre els Poders, que només es podrà desfer amb un cop d'espasa.

No crec que ens arribi la fi del món, però sí que s'acaba aquest món de benestar que tenim y crec que es podrà dir, quan arribi el moment, que el que ens passi en ho haurem ben guanyat.

Portem segles vivint com reis a costa del que rapinyem als que condemnem a viure tan poc i malament, que fa vergonya.

Fem que el món s'escalfi perillosament, que els recursos naturals s'esgotin, contaminem irreflexivament el medi ambient, però tenim -tenen - els ulls pendents de les contes de resultats dels seus esplèndids negocis. No tenen remei i ens arrosseguen i tampoc tenim remei nosaltres.

Al meu entendre, però, vivim una malaltia que no és mortal. Que ens deixarà seqüeles que no ens permetran començar el nou camí que se'ns presenti amb massa comoditat, però seguirem caminant.

A fi de comptes, l'home es comporta segons el seu instint animal i les capacitats mentals que la naturalesa l'hi ha donat, que son com un altre instint ineludible per inventar, construir, destruir i corrompre. I la corrupció no és mai un final, si no un nou començament. (El raïm, el cuc, la fermentació, el vi...) Hi ha superbs que pensen que l'home és capaç de destruir el món i jo crec que no. Podríem ser l'instrument, si el Creador digués que ha arribat el moment del canvi que només Ell sap cap a on i cap a què. Seríem el medi en les seves mans i prou.

En aquestes qüestions jo sóc fatalista, però positiu. Sé que passarà el que hagi de passar, però penso que, vingui el que vingui, no serà tant dolent com alguns es pensen. En algun lloc i en algun moment tornaran a haver-hi nens que juguen, parelles que s'estimen, vells que s'expliquen històries a la vora del foc, savis que tornen a inventar coses per retrobar el camí del progrés...

I el món seguirà donant voltes al Sol mentre roda sobre si mateix.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer