Atzabeja

Les salvatgines ones d'Atlàntida han esbossat la teva rialla de perles i vori contra la roca illenca, però sense aconseguir-ne llur perfecció, i han buidat com una ressaga els teus records de mediterrànies somortes i plàcides, d'illes foradades de blaus turmalina, transparents i envejosos turquesa que només poden gaudir-te de tant en tant, els horabaixes que te besen la mà, la galta no. Les teves pigues campen caòticament pel teu coll com les constel·lacions del teu cel de pell blanca de quars, i imagín totes les altres, emboscades una per una per tot el teu cos, només visibles en altres èpoques de l'any, quan fa més sol a Venus i Mercuri escapa dels termòmetres. El teu esguard s'ha enlairat centenars de vegades sense desitjar-ho, fins i tot per damunt la muntanya de basalts, àgates i obsidianes des d'on no mos veus, i has pogut viatjar amb el retard per milles i milles d'angelical aire anglicà, sense moure't terminal un dia d'agost, per carregar sacs i sacs de pedres minúscules i indeterminades, unitàries i singulars, però precioses, fotografiades borroses per veure-les millor. El teu somriure de robins passeja davant les meves comissures, que són duites en comissió a comissaria per mossegar-se l'una a l'altra, i s'evita així l'esclafit que provocaria una humida reunió a quatre bandes. L'aljub ja funciona, gràcies, és sadoll d'aiguamarina i oceans, com la cresta d'una ona, però preferesc i desitj escoltar com a casa te plou romànticament te verd de maragda el cap de setmana. Les teves celles d'ònix practiquen el salt d'altura sobre els teus ulls de gaieta, botant i arquejant-se plaents, amb la mateixa curvatura que una esquena fa l'amor damunt un llençol d'herbes i topazis, quan s'acosta la rerevera i les flors d'ambre són noves de nou. Els teus dits m'envien liles missives d'ametista, però jo encara no les sé llegir, i ja no treballes a la pedrera d'aquí al costat, i me cerques el nom entre teranyines, i me trobes, i m'observes paraula a paraula, i me desxifres la rossa sàlvia sàviament. I jo no puc deixar d'enamorar-me del teu esguard, i tremol absort davant el moviment que fan els teus cabells, negres com l'horitzó quan el mir amb els ulls clucs els dies més líquids, foscs i profunds com l'atzabeja que oscil·la atzarosa a les teves pupil·les, com el cafè que no t'agrada. Sospires, i me poses en cursiva per a destacar-me, i el teu alè és recollit a l'instant per papallones d'or transparent, i traslladat per corrents huracanats d'aire argentat, canviants com el criteri i sense condicions, fins arribar al capdamunt dels arbres, allà on serà llogat com escalfapanxes per la niada més menuda de cotorres i pels que no sabem baixar de niguls de diamant i lapislàtzuli, absorts en els nostres somnis, que no són més que il·lusions creades per nosaltres mateixos per poder viure.