Atura el temps

Un relat de: Urepel

Sovint, quan només tinc el temps per regalar-me i molta confusió acumulada, passejo. A vegades muntanya amunt i d'altres pel passeig de mar. D'aquesta darrera opció, pràcticament plana en la seva totalitat i per tan a l'abast de tothom, la meva zona preferida és la que queda abans del Portinyol i un cop deixem enrere els darrers blocs de l'Avinguda Maresme. Allà es guaiten resquícies del que érem, del que som i del que potser esdevindrem. Són aquestes cosetes que ens permeten imaginar com era aquesta terra abans d'esprémer-la, abans de desterrar-la a la fosca i incòmoda presó del rèdit econòmic.
Va bé, això de passejar; és un passatemps barat que pots fer en qualsevol moment i només requereix d'adaptar-te a dues premisses: la climatologia present i convèncer-se que hi trobaràs quelcom més valuós que el que s'amaga rere una pantalla qualsevol. A més, si no tens la sort de poder-ho fer sol perquè tens obligacions o responsabilitats humanes que atendre, te les pots endur amb tu agafades de la mà i caminar plegats en silenci. Si ets d'aquells a qui li pesen els silencis, que els sofreixen, que els incomoden, que ni tan sols pots estar a soles amb tu mateix, aleshores converseu. També hi ha molt a descobrir en això, ni que sigui el vostre company o companya emmarcat en un indret fora de lloc i per tan retrobat amb sorpresa. Però escolta, una recomanació: que sigui la darrera opció. Procura estar sol primer i escoltar allò que et dicta el cor.
Jo tinc la immensa sort d'anar-hi sol, i només em distreu el monòleg que sorgeix al meu interior, doncs per regla general, tot i simple, es nodreix de pensaments més diversos i profunds que els que pogués trobar passejant per les més meravelloses rambles o els més desconcertants i verds jardins que la mà humana hagués creat mai. Hi ha massa fressa i coses a fer a les ciutats i pobles, i massa distraccions per arreu on ha passat la mà humana. No hi ha cap diferència entre això i conviure en una casa on cada dos per tres l'acció o la presència d'algú et descentra del que pots pensar o deixar de pensar. Aquesta és la doctrina d'avui dia: no deixar pensar, no deixar sentir els batecs del teu cor. I també l'ànima requereix immobilitat i silenci cada cert temps, ni que sigui perquè aquesta no es rovelli i circuli lliurement una estona. Què poc temps dediquem a nosaltres mateixos! Perquè, quanta estona som capaços d'estar sense fer res? Sense escoltar música vull dir, per exemple; sense pensar en prendre un cigarret del paquet, o els xiclets o el bolígraf a la boca, sense picar de peus a terra, sense tocar-nos les mans, les butxaques o el cabell, demanar un altre cafè, recordar el gra al costat del nas que hem vist aquell matí al mirall, distreure'ns amb la primera mosca que passa, posar-nos bé les ulleres, agafar el primer diari que trobem, pensar en si cal fer alguna cosa... Fes-te fotre!, sempre tenim alguna perspectiva futura que atendre i mai la perspectiva d'estar amb nosaltres mateixos en el temps present, i si mai en tenim oportunitat, ens busquem feina perquè ens sembla estar perdent el temps.
I es que no parem mai. Aturem-nos!, cony! Aturem el món!, aturem-nos un moment, mentre passegem per la senzilla però injustament oblidada platja de Cavaió. Contemplem per a nosaltres i per ningú més aquesta grandiosa obra natural que, tot i mústia, encara té la capacitat de transformar el temps en un cercle etern. No hi ha passat ni present ni futur aquí. I tot i així hi és tot alhora. Sentim la glòria uns instants, però ens resistim a perseguir l'essència i aturar el temps en els paratges que se'ns presenten al davant. Per què? El paisatge, la natura - o el que en queda -, és el nostre llegat, la nostra història i la nostra personalitat, però canviem tant sovint de muda que no sabem ni què coi hi tenim, al nostre armari. No sabem ni tan sols quina és la nostra personalitat ni què és allò que ens defineix. Així que oblidem-nos del temps per un minut i espavilem els cinc sentits! No sentiu el rebombori que fa tot aquest silenci? D'acord, hi passa algun tren de tan en tan, però oblida-te'n, no et distreguis. Au, digues: no són aquesta mostra de músties flors que encara ens queden de llegat de la mare natura, els més valuosos tresors que conservem els homes? No sentiu com us xiuxiueja el futur i us evoca al passat?

De centenars de viatgers agosarats i àvids de sensacions n'he tingut que escoltar les mil i una meravelles de les terres que han visitat, però mai mai mai parlar en igualtat de condicions de les petites joies de les que disposem aquí, a la terra que hem heretat des del moment que hi hem nascut o decidit quedar-nos-hi per sempre. Quan aquests bocamolls s'omplen la boca de la bellesa dels paratges visitats, la primera impressió enganyosa que tenim d'ells és de que disposen d'una sensibilitat que sobrepassa els límit humans, una que nosaltres mai assolirem. "Serà un semi-Déu...", pensem sovint, però quan llavors es dediquen a desprestigiar allò que és seu, allò que és de tots nosaltres, ens adonem que la seva sensibilitat i moral abans sobrehumana és realment la d'una rata de claveguera. És molt comú en nosaltres, els humans, això de preferir el que no tenim a l'abast abans que acontentar-nos i conèixer el que ja tenim. No és creïble que algú que ni tan sols s'ha acostat a l'essència de la seva terra durant tota la seva vida pugui fer-ho amb una que diu haver conegut en uns pocs dies. Ni tan sols n'esgarraparà la superfície! Però sí es vanagloriarà d'haver conegut llogarrets on "sembla no haver passat el temps" i que ens fa "retornar a temps anteriors i millors" i bla bla bla. Aquesta mena de gent que així parla és alhora la que se sent grata d'oblidar-se d'administrar la mateixa poètica justícia per la terra on ha nascut i crescut, la qual només veu com a mercaderia, per les possibilitats d'explotació que li ofereix per enriquir-se i a la que li ha perdut el respecte. Ens dediquem tots a cercar els pocs paratges verges o autèntics que diuen queden encara en el nostre petit planeta i no ens preocupem per estimar i conservar el caràcter i la personalitat del bosquet que tenim a cent metres de la porta de casa. Només hi anem quan no sabem on deixar una tassa de vàter trencada o la runa que n'hem tret de fer obres a casa sense permís. Vanagloriem, per exemple, el clima i el paisatge del nord de la península perquè aparenta ser més autèntic i conservat que el nostre, però som incapaços de mirar-nos el mirall i d'auto-inculpar-nos com a criminals per haver permès la construcció de centenars d'urbanitzacions que han violat els nostres espais naturals per tot arreu. Si feu un cop d'ull des de la platja als turons que la flanquegen des d'on us dic, sabreu de què us parlo. I de fet, no crec que hi hagi cap humà per malvat o insensible que sigui que no senti "alguna cosa" al contemplar un bell paisatge del nord, com ara el País basc o Galícia per posar un parell d'exemples propers... I corpresos, fins i tot tenim temps llavors per omplir-nos la boca de la gastronomia i la cultura i les possibilitats que ofereix tal o qual territori, però som tant imbècils que ens oblidem d'allò que és nostre; dels nostre paisatge, del nostre clima, el nostre estil de vida i totes i cadascuna de les coses que ni tan sols ens hem molestat en conèixer amb més profunditat. I si la resposta d'aquests és "això de casa ja no és el que era" o "ens ho hem carregat tot", aleshores, el doble criminal és ell, al ser-ne conscient i no dipositar el seu granet de sorra per posar-hi remei.
Però tan se val, deixarem que se'n vagin a qualsevol racó del nord a finals de tardor, a les portes de l'hivern i que es dediquin a collir castanyes com a entreteniment, perquè son uns pallussos que ni tan sols sabrien diferenciar un espàrrec silvestre d'un consolador. Llavors s'asseuran damunt la gespa i les mastegaran per sentir-se tant pletòrics i autèntics que serien capaços de bramar com gamarussos al tastar aquell fruit gratuït que han recollit per primera vegada ells mateixos i han sentit més bo a causa que s'han malmès l'esquena. Se'n aniran a viure allà - uns anys almenys -, fins que entre aquests i d'altres ho sobreexplotin i llavors buscaran un altre idíl·lic i autèntic indret on establir-se perquè repetiran que "allò ja no és el que era". No faran mai arrels aquests desgraciats, no seran mai d'enlloc i alhora no faran bé enlloc perquè no estimen res de debò.

Se'ns ha donat l'oportunitat d'apreciar i comparar i estimar o refusar; però únicament estimem allò que no és nostre perquè no aprenem a apreciar el que ja tenim i no volem cuidar-lo. Som tan vanitosos que creiem conèixer el que desconeixem. Deixem de banda la nostra pròpia essència i ànima perquè creiem que no val res. No som bojos, no; el que som és imbècils rematats de dalt a baix, cecs de vanitat incapaços de guiar-se per altres sentits. I aquell que digui que es coneix bé ell mateix, o bé viu sol en un recòndit bosc apartat del món civilitzat o és un porc mentider.
Què tenen a envejar els nostres boscos de pinedes, garrofers i alzines? I les nostres platges úniques de sorra gruixuda i ferma nodrides al llarg dels segles per les rieres somicaires? Les costums, les festes, la cultura i molt sovint el caràcter genèric de cada poble del món prové en gran mesura de la mateixa terra que un dia ens acollí, del seu clima, del que aquesta tenia per premiar-nos fos a partir del seu ric o erm sòl o bé dels fruits de la mar que trobàvem més enllà de la llera de les platges. La nostra mateixa dieta sorgida del que més a l'abast teníem i del que la mateixa terra ens donava resulta ara preciosa i admirable arreu del món, i nosaltres, burros, ens dediquem a discutir si anem a un argentí, un xinès, un tailandès, al frankfurt o al pare de totes les abominacions, al Mc Donalds. Aquest mode de vida que sofrim i ens cega no ens permet tornar a gaudir de la nostra terra i de retruc de la taula com cal fer-ho. Res tenim sota el meu punt de vista a envejar de fora,
perquè tot ho tenim aquí a l'abast però no tenim ni idea de què és. Cap de les més exòtiques, valentes, menyspreables o admirables societats que el nostre petit planeta ha fet brollar de punta a punta ens pot ensenyar massa cosa d'aquí, perquè simplement no viuen aquí i no són ells els que amb la simple observació i estima per la terra i el desig de millorar al llarg dels segles sabran el que és millor o pitjor per nosaltres. Quin sentit tindria, per exemple, que exportéssim nosaltres al nord els plànols de les nostres casetes marineres del Maresme, si a la mínima tempesta hivernal s'esfondrarien els millors terrats pensats per als suaus hiverns mediterranis on amb prou feines hi cau neu? I si ens encaparréssim a fer les nostres cases amb teulades de pissarra per una nevada que cau aquí cada deu anys de què serviria? No vull ni imaginar-m'ho, però encara podria posar-se de moda. Però si així fos, no ens diríem a nosaltres mateixos rucs i imbècils per això com si ens dediquéssim a importar tota la producció de pinyes i cocos del carib per comptes de fer-nos passar la calor d'estiu amb les millors síndries i melons d'aquí? Vaja, pensa com vulguis, fes el que vulguis. És fàcil adaptar-se al món si fas exactament el que fa tot el món; no hi ha heroïcitat ni personalitat ni tret diferencial en això. Dir "sóc del món" és el mateix que dir "no sóc d'enlloc i m'importa tres caralls el món".

Però vaja, si t'hi asseus un dia, en un d'aquells quatre bancs del passeig de mar, afamat de vida i d'esperit de les coses, sabràs què vull dir. Descobriràs en el matí mediterrani la carícia del vent excitar els canyars joves i desitjaràs tombar-te damunt aquell sòl que no és ni gespa ni males herbes ni trebols, perquè estaran implorant que algú ho torni a fer, i gens t'importarà el que puguin pensar els caminants o corredors o ciclistes. Pregaràs perquè et sorprengui una tempesta impossible que et talli el pas dels rials i et deixi allà sentint el plor de la muntanya arribar a la llera, i sospiraràs després perquè l'escalf del sol reflectit a la mar s'introdueixi en la teva ànima un fred matí d'hivern, mentre observes en silenci les barques tornar de feinejar en direcció al port.
Un dia desitjaràs provar la glòria de la natura que casa teva t'ofereix, la glòria del moment present, perquè t'adonaràs que tant poc coneixes d'aquesta terra teva que has heretat o a la que t'has decidit a unir-te que necessitaràs que la seva influència se't filtri a l'ànima i et digui qui ets. Espero que no sigui tard per a tu, quan ho provis. T'hauràs d'adonar, amic, que per estimar, si de debò pretens estimar sense reserves i sentir-te estimat d'igual manera, cal conèixer, i que per conèixer calen dues coses: temps i interès.
Paciència, voluntat, humilitat i un esperit afamat per conèixer. Si ets capaç de deixar de banda les maleïdes presses que aquest món t'exigeix a totes hores i segueixes el teu ritme, tindràs ja la glòria a les mans, el regal de la immortalitat, del tant menystingut i oblidat carpe diem. Res se t'escaparà i res t'afectarà negativament doncs no et planyeràs del passat ni del futur; pensaràs només que un és aigua passada i que l'altre ja arribarà. No existirà futur ni passat per a tu, només el moment real que has decidit aprofitar. Seguiràs pensant, doncs ets ésser racional i busques la veritat per damunt de tot; però a la fi tornaràs a sentir, i amb això recuperaràs el més valuós tresor enterrat i oblidat per nosaltres, els humans: la passió. Trobaràs l'equilibri. T'adonaràs, company, que ets grandiós i únic com la resta de milers de milions d'ànimes cegades per l'obra de teatre de la realitat, que no deus res més a ningú que mostrar-te tal i com ja ets, perquè els prejudicis i crítiques que reps per no ser com la majoria no van amb aquell que segueix el seu propi repic de timbals. Deixa'ls, deixa'ls fer! El que és bo per a uns no té perquè ser bo per a tu, si així ho decideixes. No creguis pas que deus explicacions a cap home, perquè no hi ha ningú que pugui treure res en cara a aquell que de debò creu fer el correcte. De fet, ni tan sols tindries que escoltar-me a mi si creus que és perdre el temps i que estic tarat. Potser ho estic, però ningú ho dirà per mi i jo no me'n sento. Però el principal error en el que cauries ara que acabem és creure que ho faig per a tu. No és així, no escric per a tu, amic, ho faig per a mi, sempre per a mi.

Comentaris

  • Amb el temps aturat[Ofensiu]
    Unaquimera | 17-12-2010 | Valoració: 10

    M’alegra haver tornat a rebre un comentari teu, després de tant de temps... i m’’alegra veure que després del parèntesi de l’estiu, has tornat a publicat nous relats.
    He decidit, doncs, començar avui pel primer d’aquests, aturar el temps... i passejar amb tu vora el mar, seure en un dels bancs, escoltar-te.

    Estic plenament d’acord amb les teves opinions i les afirmacions que fas: a mi també m’agrada molt passejar, i em relaxa fer-ho a prop del mar.
    Segons l’ocasió, puc anar a caminar sola o acompanyada, i en totes dues opcions trobo el seu particular encant a la passejada.
    No em pesen els silencis ni m’atordeixen els monòlegs interiors, però tampoc tinc res en contra de la conversa relaxada i amistosa.
    També m’agrada viatjar lluny, i visitar terres llunyanes, descobrir pedres i sorres de diferents colors als què estic acostumada, contemplar paisatges contrastats respecte als què son habituals, on compartir modes de vida marcats per elements impensats.
    Però ja sigui quan passejo o quan viatjo, quan callo, monologo, o converso... quan és el moment de moltes altres coses... sovint em cal aturar el temps, i observar, aturar el temps, i escoltar, aturar el temps i descobrir, aturar el temps i valorar, aturar el temps i agrair.

    Després de llegir-te, crec que podria agradar-te el fruit d’una d’aquestes meves passejades: BATECS. Si et ve de gust caminar una mica per la vora del riu, seràs benvingut... i ja em diràs què t’ha semblat.

    T’envio una abraçada per celebrar el retrobament,
    Unaquimera

l´Autor

Foto de perfil de Urepel

Urepel

82 Relats

89 Comentaris

65781 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Maresme, 21/3/81.

"Vull viure sense idealisme i sense ètica. Però no sóc lliure. Sóc incapaç de destruïr". Anaïs Nin.

"Si un home no va al ritme dels seus companys, potser sigui perquè sent un tambor diferent. Deixeu-lo que segueixi la música que sent, per lluny que sigui i tingui el ritme que tingui". Thoreau.

http://www.youtube.com/watch?v=KkF1kwwXdec