Atreviment final

Un relat de: Mena Guiga
El fred era intens, glaçava. Els jardins del Palau de Versailles es mostraven austers, elegants, equilibrats i descolorits. Els caducifolis havien esdevingut esquelets gegantins. La mola de l'edifici, un monstre poderós.

Sylvianne i Rossend havien aconseguit amagar-se entre la vegetació i el fet d'estar a la serena els havia fet tremolar com flams neguitosos. Però la lluna no va trigar gaire en veure'ls córrer com esperitats, encara més que els espectres que sovintejaven aquell espai solemne i que aquella nit no van gosar aparèixer perquè són ells els que tenen por.

El noi i la noia desafiaven la temperatura, despullats. S'havien desvestit i sentit agulles arreu. Van tancar els ulls i es van escalfar amb les imatges dels dies anteriors plenes de llum: el Seine amb els vaixells, la Torre Eiffel, Montmartre, el Louvre, els carrers de Paris i el Nadal a la ciutat. Les rialles i les ploralles de la felicitat i la pena.

Era el darrer destí. Van jeure sobre la roba estirada a terra, en una zona de rosers. Infinites punxes. Els cossos emanaven tant de desig que ho superava tot. Els besos es van succeir sense abstinència i el contacte creixia fins a l'explosió i un clímax superb a l'uníson va esberlar l'aire entre gemecs que s'enganxaven als milers de branques estupefactes.

-Encore, encore!

El vigilant que els va trobar l'endemà, congelats, de seguida va constatar la gran quantitat de droga que s'havien fotut i l'autopsia va afegir que s'hi havia barrejat un potent verí, segurament per acabar de socarrel el patiment que els traspassats carretejaven en ser zero positius.

Comentaris

  • Sorprenent ment dur...[Ofensiu]
    Jon | 02-12-2013 | Valoració: 10


    Una història trista i que sobta. De ben segur que els portadors del virus són rebutjats i aïllats per una societat mesquina... és dur, però també són persones i penso que només per això es mereixen un gran respecte.
    Una història d’amor amb un desenllaç fatal. El bonic és que moren junts.
    Una abraçada.
    Cesc

  • Historia trista d'amor a Versalles...[Ofensiu]
    Annalls | 30-11-2013 | Valoració: 10

    A Paris hi fa molt fred i a Versalles també, clar estan a uns 20km...
    Final d'una historia d'amor a Versalles una nit d'hivern...
    L'estrany suicidi de dos joves als jardins de Versalles...

    Trist, irònic, corrosiu... original, impensable quan comences...
    Diria que l'estil del relat em recorda a una coneguda relataire...
    Quatre lectures, 0 comentaris... es mereix molt més el relat !!!

    Anna

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434374 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com