Athloi (Elegies d'Hèracles): VIII. EUGUES DE DIOMEDES

Un relat de: deòmises

*
Menjaríeu la meva carn emmetzinada
Si us l'oferissin amb el veire de la fúria?
No! Refuseu-la. Perquè sembraria en les vostres entranyes
La semença de l'odi,
La paraula boirosa de la meva ànima.
Ofèn, calladament, les narius i les oïdes vostres,
Que no es purifiquen amb la flama,
Emplenada de sofre i de cendra
(Suportaria algú la meva cruesa, filla de la Tenebra?).

Menjaríeu la meva carn enverinada
Si l'odi em portés a Tràcia?
Us veureu obligades a menjar l'aliena
Carn de Diomedes, la carn de l'innocent Diomedes,
Qui perirà entre les mans meves,
Inflamades per la follia, incitades
Pel treball forçat de què són víctimes;
Obeeixen el meu cor corrupte: só l'únic culpable
De llur agonia inútil, infinita.

Menjaríeu la meva carn vermada
Si no en tinguéssiu prou amb Diomedes?
Seria vostra la metzina que corre
Per les meves venes, la metzina
Que acabaria en un instant amb les vostres vides.

Menjaríeu la meva carn corcada? Eviteu-la!


Comentaris

  • La gratificant rosada carn[Ofensiu]
    Bonhomia | 13-05-2008 | Valoració: 10

    Menjar carn... perquè no? Si tot s'esgota com un plugim que es dilueix en l'aire... tot és coca, tot és heroína, ja des de temps remots, quan es buscaven les respostes i ens queden secrets amagats de llavors, de persones abatudes, cruelment torturades i assassinades... com avui... com sempre...

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

305936 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978