Athloi (Elegies d'Hèracles): VI. OCELLS DEL LLAC ESTÍMFAL

Un relat de: deòmises

*
No escolteu el címbal estrident,
Perquè, impel·lides per la por, llevaré les vostres vides
Amb sagetes d'acer emmetzinat i persistent
Per apagar la meva set de sang; perquè, impel·lides
Pel temor de veure'm, fugiu cap a una mort
Segura entre els meus braços rudes
Que, sense tocar-vos, us feriran entre la insuportable veu del meu cor.

No escolteu el ressò de les paraules mudes
Que surten del címbal d'aram, estèril bram:
Acabaré fàcilment amb vosaltres, temudes
Aus, però costarà més acabar amb el clam
Que produeix la meva fúria
Immortal (Em pregunto si ja no tindré aquesta fam
De venjança quan la boscúria
Que us empara s'hagi buidat
Dels vostres alats cossos, morts per la meva foscúria).

No escolteu mai la falsedat
Que exhala el címbal, la falsedat més obscura,
Perquè és el tornaveu que sorgeix del meu bleix,
Perquè és ressò de la seva podridura,
Que omple el meu món de dolor que peix
El meus membres de cruel natura sense mesura
(Per la meva cruesa, moro en mi mateix.
Perquè só l'esqueix de la nàusea profunda,
Intentant que la darrera Ombra apagui per sempre més
Els meus ulls, els meus ulls curulls de vergonya immunda).

No escolteu mon címbal, car la Moira us faria el seu bes.


Comentaris

  • Batalla...[Ofensiu]
    Bonhomia | 13-05-2008 | Valoració: 10

    Res de vergonya! Tots som assassins! Ja per naturalesa, ja per espècie social... ningú vol deixar que se'l mengin viu... siguem sincers: som els protagonistes de la més cruel batalla...

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

306593 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978