Athloi (Elegies d'Hèracles): IX. CINYELL D'HIPÒLITA

Un relat de: deòmises

*
Cenyeixo la puresa
Amb la meva força de bèstia
Per treure'n la flor de la bellesa que creix en el seu ventre,
I la seva sorda queixa i la seva ànima valerosa
Cedeixen a les meves urpes usurpadores.

Encès el foc de la lluita, que tant desitjo,
Per la deessa més adversa, recordada en el meu nom sempre,
Tinc l'excusa
Idònia per a rebel·lar-me contra la traïció imaginada
I inexistent de les mutilades.
El meu esperit, immutable, no es torba
Per les súpliques llençades per Hipòlita,
Que no faran tornar enrere el meu ímpetu irrefrenable:
Premo la seva puresa,
Sense malgastar esforços en imposar-me a ella,
I robaré el seu cinyell que, sense oposició, volia donar-me
(L'única veu que conec és la rudesa,
Juntament amb el llenguatge de la lluita, insaciable venjança).

Espremo la seva cintura immaculada
(No suporta la meva metzina,
Obtinguda en gestes innombrables, punibles)
Per a finir amb el meu desig inacabable
De sang i amb el delit (amb l'enveja?)
Femení d'Admete.
Entre les meves mans, aquestes horribles mans de fera,
De què m'avergonyeixo, que em fan agonitzar en silenci,

Cau morta la flor més pura de la bellesa.


Comentaris

  • Poesia daurada[Ofensiu]
    Bonhomia | 13-05-2008 | Valoració: 10

    Violació daurada! Una gran benvinguda a una deessa... perque se'n vagi... però essent deessa... qui sap, potser busca una venjança.

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

306085 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978