ATEUS I AGNÒSTICS

ATEUS I AGNÒSTICS

A tota aquesta gent no l'entenc.

Als primers, tips de llegir tot el que l'home coneix i no trobar-hi ni cap ni peus, s'ha dit a si mateix que no pot haver-hi, ni cal un Ser Superior i s'ha quedat clavat en aquesta conclusió.

Els segons també han estudiat la vida fins al fons de les seves possibilitats, però no s'han atrevit a ser ateus i han deixat et tema en una mena de punts suspensius, potser esperant la fe.

Jo potser els entendria si no donés valor a l'existència del Be i del Mal i penso que les coses no poden tenir un final sense compensacions, que algú les haurà de tenir en compte.

Jo crec fermament en Déu, encara que no l'identifiqui amb el que ens han explicat totes les religions.

Tots els Déus que els profetes ens han explicat amb tants de detalls es van començar a divulgar oralment, perquè l'home encara no sabia escriure. I aquelles primeres explicacions, transmeses de generació en generació es van anar deformant de mica en mica, i els primers homes que van aprendre a escriure ja explicaven aquelles primeres històries amb interpretacions absolutament surrealistes.

El Déu que generalment ha prevalgut en les civilitzacions del nostre món és el que ens va fer baixar el seu fill per redimir-nos i jutjar-nos al final de cada una de les nostres vides.

I aquell Déu ens castigaria o ens donaria una nova vida al cel, sempre "per tota la eternitat", quan ens havia creat dèbils i pecadors i sabia que la nostra temporalitat i les nostres caigudes en els pecats que Ell mateix s'havia inventat, no podien merèixer mai un càstig etern.

Tot aquest garbuix de creences, que dubtar-ne, per si sol, ja implicava l'infern, el foc etern, va donar un mal viure a moltes generacions.

Els meus pensaments i dubtes van començar molt aviat, quan feia la catequesi per rebre la primera comunió. Pensava que era estúpid que un acte tan espiritual i tan meravellós impliqués una part canibalesca : Al combregar menjaves la carn de Crist i et bevies la seva sang.
També em va semblar inversemblant que si Déu va voler fer-se home, renunciés al seu propi sistema i deixés al pobre Sant Josep com un estaquirot.

L'episodi de Noé i de l'arca tampoc me'l vaig creure mai. Aquell començar de nou amb la família de Noé i depreciant per pecadora tota la resta de població, sempre m'havia semblat com la confessió d'un error inicial del moment de la creació.

En fi, que acceptant la veritat absoluta d'un Creador, vaig començar a fer hipòtesi de com hauria de ser, però mai amb la pretensió de com podria ser, i segur de com no podria ser de cap manera.

Llavors vaig començar a pensar en la rotació contínua de tot l'univers i, en aquesta mateixa evidència, en el moviment de l'aigua, que en general és neta, però unes parts i en punts determinats poden ser doll puríssim en les muntanyes o brutícia absoluta en els pous morts i en les clavegueres.

Crec que ningú pot creure que cap gota de tots els mars ha estat quieta des del primer dia de la Creació. La evaporació i la pluja conseqüent no han parat mai i quan tenim un got d'aigua al davant hi tenim una mica de tota la vida física anterior a nosaltres.

I l'aigua és com el semen de la vida, allà on cau una gota, neix vida. Animal o vegetal, farà el seu cicle previst i tornarà al mar.

Vull dir que la vida pot i deu ser eterna, en la incògnita que per nosaltres representa aquesta mesura del temps. I fer-nos conèixer la vida, tota la vida, vol dir que un dia naixem i morim als cinc anys amb els ulls plens de mosques, un altre matem jueus o palestins a la franja de Gaza i anem passant per tots els pecats i totes les virtuts dites capitals.

I afegeixo que jo crec que ja formava part de la vida quan el famós Big-Ban va començar la seva expansió.

Segons la meva opinió, doncs, jo sóc una part de la terra, que és com dir que formo part de la vida i potser una partícula del Déu mateix.

Potser per això no em fa por morir. Més aviat em fa una mica de mandra. La agonia, la idea de la família plorant a la meva vora...

Recordo que quan em van operar del cor em va agafar una arítmia molt forta i jo em sentia feliç i tranquil, sense cap sensació incòmode.

Va entrar la meva dona a la meva cambra amb l'esmorzar i les pastilles i jo vaig dir que no volia moure'm del llit, aquell moment era deliciós.

Va venir l'ambulància, i recordo que quan vaig veure els sanitaris em varen incomodar.

El metge em va dir que si no m'haguessin portat a la Clínica, m'hauria mort.

Ara estic viu i trec el màxim profit de les meves capacitats, però se que la mort que m'ha d'arribar serà més complicada de la que hauria sigut aquell dia.

Al final passarà el que hagi de passar i m'agradaria que fos en silenci i soledat, només amb Déu.

SANTANDREU3








-