Atac alat o el mat de la vergonya

Hi ha animals que són molt bèsties, però és que aquell lloro va resultar ser l'hòstia. A la cambra on passava les vint-i-quatre hores del dia, el seu amo hi jugava als escacs cada vespre, amb el silenci i la concentració que el joc exigeix. I, és clar, amb tan poca conversa, l'animaló no feia cap de les coses que s'espera d'un lloro: ni saludava, ni resava cap parenostre, ni taral·lejava cap himne de futbol. Això no vol dir que el lloro no fes res, ben al contrari: des del pal travesser on reposava, inclinava el seu cos endavant tot torçant el cap per fixar l'ull sobre el tauler on en Ramon tenia disposades les peces, apropant-s'hi tant a la vora que sovint rebia una plantofada quan destorbava el càlcul de variants del seu amo. A força de silencis, dels moviments de les figures de fusta sobre l'escaquer i d'un munt de tardes d'observació, va passar el que havia de passar: el lloro va engrapar un peó amb la punta del seu bec i, des de la casella on estava, va deixar-lo anar en el següent quadrat vertical. I ho havia fet amb la precisió necessària per no tirar per terra la posició. Potser per això el seu amo no va donar-hi cap més importància: senzillament, va desfer el moviment i va recolzar de nou el front entre les seves mans per continuar rumiant la jugada. Quan va veure que el bec del lloro s'avançava a la seva mà per agafar l'alfil, el moviment del qual era la jugada guanyadora, un cert desassossec envaí l'estat d'ànim d'en Ramon. Pura casualitat, va pensar per dintre seu, mentre foragitava de la seva ment pensaments més propis de la fantasia que de la realitat i feia net l'escaquer per a un nou problema. Ara bé, així que va plegar la pàgina del diari i es va girar per a deixar-lo sobre un munt de revistes que tenia darrera la taula, el lloro va pinçar un cavall i el va situar sobre la casella des d'on el rei rebia escac i mat. Quan en Ramon va recuperar la seva positura a la cadira, alguna cosa dins del cervell li deia que allò no encaixava: ningú no posa la posición final en un problema per resoldre! En comprovar que el cavall no era on hauria d'estar, va fer el moviment enrere amb l'angúnia que experimenta qualsevol persona enfrontada a fenòmens paranormals: suor freda, palpitacions i sensació de mareig creixent. Qui havia mogut el cavall? Ho va tenir aclarit de seguida: el lloro va tornar a agafar la peça per a deixar-la anar on l'havia trobada abans en Ramon. L'efecte sobre aquest va ser instantani: va sortir de l'estudi d'una revolada mentre cridava: Maria, Maria! En Tito sap jugar als escacs! En Tito sap jugar als escacs! No cal dir que aquest estat d'esverament va provocar una reacció familiar fulminant: la dona va trucar, entre sanglots, a la seva mare, que va reafirmar-se en l'opinió que el seu gendre era un beneit que no havia aconseguit mai portar un duro a casa i sí un munt de maldecaps; els fills van escampar per l'escola la sortida del seu pare, titllat de tocat de l'ala, expressió escaient donades les circumstàncies. En Ramon només va rebre el recolzament solidari d'un ensinistrador d'iguanes que jurava que jugaven a la botifarra amb la mateixa excel·lència que els habitants de la terra ferma.
Malgrat tot, estava tan engrescat amb el seu lloro jugador d'escacs que va decidir dur-lo al club per demostrar als seus companys que tots aquells rumors sobre la seva salut mental eren infundats. La dona, davant el caire que agafaven els aconteixements, va estar molt contenta de lliurar-se d'aquell animal posseït pel dimoni i que, de passada, havia trastocat al seu home (la sogre, no cal dir-ho, que hauria regalat lloro i gendre per cap calé).
Els amics, és clar, eren molt escèptics davant el desafiament que els plantejava en Ramon: capacitats neuronals del coi d'ocell a banda, qui pot concentrar-se als escacs davant d'un lloro que mira de gairell el tauler? A la bibliografia no hi havia precedents d'enfrontaments amb animals suposadament irracionals: algunes mones han demostrat cert raonament en proves d'intel·ligència elemental, però clarament insuficient com per a poder jugar als escacs. Ara bé, una cosa és tenir com a oponent un mico filós, de qui probablement descendim, i una altra tenir-hi una au multicolor amb totes les plomes esteses.
El president del club va accedir a jugar-hi, pensant que allò s'aclariria en un tres i no res, i la partida va desenvolupar-se de la següent manera:
1.e4 El lloro havia triat una obertura clarament oberta. No és el més coherent donat que a ningú li agrada d'estar engabiat?
1...., e5 Quina és la millor resposta al raonament d'una au tropical? Difícil, eh?
2.Cf3 Allò de sortida de cavall, sortida d'animal, aplica en aquest cas?
2...., Cc6 Els camins trillats potser són els millors davant d'oponents desconeguts, i més quan de la psicologia de l'aviram en sabem ben poc.
3.Ac4 Obertura italiana! Aquest lloro, no tindrà avantpassats venecians, on diuen que les cortesanes més reconegudes tenien en els seus seguicis nans estrafets i lloros exòtics per a lluïment personal? El que no diuen les cròniques és si aquelles aus jugaven als escacs tot fixant-se en els ocellets dels clients de les meuques.
3...., Cf6 El president no vol que el lloro li vegi el plumero, encara que en qüestió de plomes, no sabria dir qui està més ben dotat.
4.d4 Aquest lloro fatxenda té agalles! Dirigeix la infanteria com si estigués sobre l'espatlla d'un pirata experimentat en ple abordatge a la fragata del rei.
5...., exd4 La pal·lidesa de la cara del president contrasta amb els colors vivíssims del plomatge del seu rival.
6.e5 Primera amenaça escaquística d'un ésser alat sobre un d'humà acoquinat.
6...., De7 Copsarà el lloro la clavada? En aquest punt, l'audiència es preguntava qui dels dos jugadors acabaria primer desplomat.
7.0-0, Cg8 El president tenia ara la mateixa sensació anguniosa que un ratolí engrapat per les urpes d'un voltor.
8.Ag5, f6?? Aquesta jugada de les negres fa perdre bous i esquelles, seguint amb les dites que fan ús de les bèsties com a protagonistes.
9.exf6, Dc5 El president voldria fer-se fonedís davant l'escomesa de l'ocell, però no pot evitar que el poderós bec d'aquest darrer acabi la partida talment com si li rebentés el seu globus ocular, amb vessament d'humors vitris i un torrent de sang que s'escola cara avall; tot plegat, quin fàstic!.
10.f7++!! Una bestiesa de mat, i mai millor dit.
L'au de marres havia infringit una derrota ignominiosa al president del club, qui, tot sigui dit, va tenir la sang freda de no rebotir un peó al cap de l'animal. Al mat d'un rei sense moure's de la seva casella de sortida i executat per un peó se l'anomena mat de la vergonya, perquè res pot ser més vergonyós per a qui el rep. I si, per més inri, qui et fa aquest mat és un lloro, és molt fàcil que la teva autoestima assoleixi mínims històrics. La sala va romandre en silenci fins que un espavilat va enxampar l'au desprevinguda i va intentar escorcollar-la de cap a peus per si hi trobava algun dispositiu electrònic que expliqués el prodigi que havien presenciat. Va ser una pena que l'haguessin d'atendre d'urgències a l'ambulatori de guàrdia per una picada de bec d'ocell salvatge. És clar que la picada que va rebre en Ramon encara va ser més dolorosa: fou expulsat del club per trampós i mentider, ningú es va empassar que aquella pallissa inapel·lable al seu president fos fruit de l'activitat d'un cervell més petit que qualsevol dels testicles del seu honorable oponent. I davant les amenaces de la seva dona quan va pretendre tornar amb el lloro a casa, va prendre una decisió salomònica: va regalar-lo al parc zoològic municipal, on el mantindrien a cos de rei i podria visitar-lo sempre que volgués. En Ramon, pel que sabem fins ara, no ha estat encara mai enxampat al zoo fent una partideta davant la gàbia de les aus tropicals: sempre ha deixat dit a casa que s'anava al club, com cada tarda.

llpages