asseguda sobre un matalàs desinflat

Quan em va veure la cicatriu sota el pit, es va espantar.
Després d'uns instants en els que no va poder treure els ulls del damunt, va rectificar i tot resseguint-la amb el dit se'm va acostar lentament.
Em cridava però no era capaç d'escoltar-lo.
Només podia veure un raig de llum que entrava per una escletxa de la petita finestra.
Algú va entrar en aquell moment i el va aconseguir aturar, i això ho se perquè m'ho han explicat després, no perquè estigues conscient.

I tot i que ha passat ja molt de temps encara tinc un gran sentiment de culpa.
Perquè després de reflexionar, sóc conscient de què indirectament vaig ser jo la que ho va iniciar tot.
La mare de petita m'havia dit molts cops que era una manipuladora. I jo m'enfadava amb ella perquè pensava que no era cert, que jo no era així.
I realment, a hores d'ara encara ho penso, i també és cert que si ho sóc no és una cosa que ho faci voluntàriament.

L'escena em va venir a la ment molt clara. I com totes les altres vegades em perseguia dia rera dia.
Va començar a donar-se cops de cap contra la paret primer i després al terra, amb tota la força de que era capaç.
Tots dos sabíem que sense la medicació començaria a auto lesionar-se. Era qüestió de temps.
I així ho va fer.
I així va perdre la vida.
Tampoc mai em va saber explicar com havia arribat a aquell estat, aquell nivell de difusió mental que la feia estar adormida tot el poc temps què aconseguia estar desperta,
i si va intentar dir-m'ho tampoc jo vaig estar receptiva.
Jo sentia pena per ella. Una pena que va passar a ser indiferència i odi amb el temps.

Els gelós m'impedien entendre la seva gairebé exclusiva dedicació cap a ella.
I potser inconscientment vaig ser jo la que el va abocar a fer el que va fer.
Ni ell ni jo la vam detenir. Quiets vam veure com aquell so ressonava buit fins què a força d'insistir és va trencar. I tot i així va continuar una estona més.

Vaig poder reconèixer-li la mirada d'aquell dia. Estava tan nerviosa, respirava tan fort, que mentre m'envoltava el coll amb les mans i apressava amb força, no vaig poder escoltar el que em deia. I això és un fet que em tortura i que no em perdonaré mai.


Jo crec que si,
que ens havíem estimat.