Assassinat retrospectiu de la presidenta (segons la teoria del caos o el conte de la lletera)

La llum entra pel finestral del menjador i es reflecteix, a través del llarg passadís amb miralls (que fa de calidoscopi), il·luminant tota la casa. Me'n recordo quan vam entrar a viure, després d'aquella meravellosa lluna de mel a la Provença (je sens toujours le parfum de la lavande) . Tot just entrar, vam deixar les coses al terra i, amb la porta encara entreoberta vam concebre la futura presidenta del país (tant se val el que diguin les enquestes, sempre s'equivoquen) allà mateix, sobre el parquet.

Ara suposo que ens mudarem a un barri nou, doncs les afores de Castelldefels no són prou glamouroses pels pares de la presidenta. Miro amb nostàlgia la delicada dansa de les fulles dels pins, lliscant en la suavitat de la carícia d'aquest vent intermitent. ¡Què coi, viurem com reis!



Perquè començaré amb un sou de 25.000 euros a l'any, però les possibilitats de promoció són fabuloses. Hauré de treballar de valent. Però finalment tindré allò amb el que sempre havia somiat: la casa, la dona (legítima, per suposat), els fills (biològicament meus, evidentment), un cotxe de gamma alta, amics respectables i influents i potser també un gos, però això puc deixar que ho decideixi l'atzar.

És indubtable que sóc el millor candidat. És cert que tots els altres també tenen el mateix títol universitari, el Proficiency, un bon nivell d'alemany i experiència en altres feines semblants. Però avui m'he aixecat amb la certesa de que els Déus han decidit per fi premiar la meva trajectòria impecable amb l'oportunitat de pujar a l'Olimp. Penso que l'entrevistador, un home encorbatat amb un somriure maliciós als llavis, és en realitat el mateix Zeus, que ha vingut a buscar-me, per portar-me al seu costat. La música de les sirenes em fa pessigolles a les orelles, però jo sóc més fort que Ulises, no necessito cordes que em lliguin a la vida.

Camino els metres que em separen del despatx on es fa l'entrevista. Travesso la Plaça de Catalunya just pel mig, doncs vull ser fidel al meu costum d'arribar just cinc minuts abans a les cites. En el moment que el meu peu esquerra trepitja l'estrella central, alço la vista al cel per ensumar els aromes de la victòria.

I què em trobo? Doncs que una d'aquelles fastigoses rates alades que es multipliquen sense control per tota la ciutat ha deixat anar un dels seus projectils intestinals que, ja és casualitat, ha fet un blanc absolutament perfecte. Superat el primer moment de pànic miro amb disgust la meva roba per fer el balanç oficial de baixes del detestable atemptat. L'americana, la camisa i la corbata han estat ferides de mort per un tret més precís que aquell que va fer en Lee Oswald sobre el cotxe presidencial a Dallas.

El món s'enfonsa sota el pes aclaparador de la tragèdia. Ja no hi ha res a fer, he perdut la feina i també els meus somnis. L'ira s'apodera del meu cor, és una boira negra que m'enfosqueix l'ànima fins a fer-me embogir. Els meus llavis criden "Venjança!". Algú ha de pagar per aquesta infàmia. Els meus passos han escollit ja qui serà el culpable "tu seràs el meu Lee Oswald, fill de puta". Accelero el ritme, corro per arribar abans que se'm passi l'alienació mental. D'una puntada de peu tombo la paradeta d'aquell ancià amb beatífic somriure (no t'estaràs rient de mi, oi?) que ven menjar pels coloms. Per què serà que els causants de tots els mals acostumen a ser exemplars pares de família, persones encantadores o ciutadans model?

Em mira atemorit. Assaboreixo la seva angoixa amb eròtica i malaltissa passió, com l'au de rapinya que tasta la carn sangonosa i encara calenta dels anyells. L'agafo de la jaqueta amb les meves mans fermes i el sacsejo sense mesurar les meves forces. L'adrenalina corre per les meves venes, evitant que el cansament muscular faci disminuir la intensitat de la meva agressió. Li crido amb violència "Masclista, feixista fastigós, retrògrad, acabes d'enviar el país a la merda!!! Estem en una democràcia, saps? Els imbècils com tu sempre tenen l'opció de votar a l'altre candidat. Però no, tu havies de recórrer als poders fàctics per destrossar el somni de la meva filla."



No sé que més li vaig dir ni li vaig fer a aquell desgraciat perquè tinc molt mala memòria i aquests amabilíssims policies no han volgut facilitar-me un tros de paper i un boli fins al cap de dos dies. Un cop escrit aquest relat he pogut fer la trucada de rigor i dictar-li a un amic aquest relat. Ell m'ha comentat no sé quina història de la teoria del caos, una papallona i un huracà. De fet no l'escoltava, és un intel·lectual, un setciències que no sap sinó fer-se l'interessant. Jo tenia altres preocupacions rondant-me pel cap, com ara: què faria la meva filla quan algun periodista sense escrúpols descobrís que el seu pare havia estat al calabós?